Autoestima, Japó i Mallorca

La darrera setmana no he parlat amb ningú que no pensi que tot va molt malament. Polítics, empresaris, ciutadans, etc, veuen el futur més negre que la cabellera d'en Maradona. El pessimisme és una constant, i la manca de confiança en el propi país és molt habitual. Des de l'esquerra, des de la dreta i des del nacionalisme es cau contínuament en un desencís que esdevé impotència i desesperança. Probablement algun antropòleg ens podria explicar d'on prové la nostra desconfiança en l'esdevenir.

El Japó sembla ben diferent. Han estat capaços de transmetre al món que a pesar de les dificultats, derivades d'una destrucció brutal i d'un accident nuclear de primer ordre, se'n sortiran. I això que diversos estudis afirmen que el Japó és un dels països del món amb l'autoestima més baixa! Els japonesos pensen que són pitjors que la mitjana, i els motius de la seva suposada baixa autoestima són diversos. Probablement, n'hi ha un de clau: aquests tipus d'estudi sempre es fan des de paràmetres nord-americans que no coincideixen amb els paràmetres culturals asiàtics. Un altre dels motius es fonamenta en la expectativa i en el grau d'exigència. El Japó és una societat molt autoexigent. Són conegudes les seves escoles esportives on el grau d'exigència frega el que és admissible demanar als infants, però igual passa en altres àmbits de la vida, en l'educació, al treball, etc.

D'aquesta manera, el seu horitzó és tan alt que sempre creuen que es troben sota el que seria desitjable. Per tant, sembla que supleixen l'autoestima amb l'esforç, el treball, la força, l'esperança i la voluntat de ser millors.
Potser aquesta també és una bona condició: voler superar-se contínuament. De tota manera valdria la pena reflexionar sobre per què a alguns països hi ha més autoestima que a uns altres. Establint un paral·lelisme, l'altre dia participava en un debat sobre ciutats creatives i un participant afirmava que la creativitat apareix a unes ciutats i unes altres no de manera espontània. Res no apareix de manera espontània, i menys la creativitat i l'autoestima. Està estudiat i demostrat que només quan des de l'àmbit públic i privat s'estableixen unes determinades condicions es crea un clima adequat per aconseguir una major valoració del coneixement, una major autoestima o una major capacitat creativa. La mateixa Unesco ha identificat una xarxa de ciutats creatives que es caracteritzen per la innovació, la creació de clusters, la interacció entre l'espai públic i la societat, etc. I d'aquí es deriven els posicionament dels territoris dins l'escenari de les ciutats globals: mentre algunes ciutats intenten destacar per una excel·lència en el disseny innovador, d'altres aposten per posicionar-se coma capital cultural, com és el cas de Melbourne, on fan passes per aconseguir ser la capital mundial de la literatura; o Berlín, on se celebren 1.500 actes culturals diaris.

En qualsevol cas, com deia, res no és casual. La creativitat i l'autoestima s'aconsegueixen si hi ha un projecte clar. Això vol dir que potser si tenguéssim un projecte clar de país o de ciutat tendríem més autoestima. Potser si les institucions marcassin un objectiu, unes fites, un desig, una voluntat de ser, comptaríem amb un projecte de país que ens fes sentir-nos partíceps d' un projecte comú i d'un país.

Ja sé que és bo de fer suggerir el que s'hauria de fer, però sincerament no és tan mal de fer posar-ho en pràctica. Basta, si no, mirar com ho han fet molts d'altres territoris; basta llegir, aprendre d'altres realitats i, sobretot, tenir voluntat de dur a terme un projecte més enllà d'un dia a dia que ofega els nostres representants polítics.