Ceregumil

La sorpresa va ser de les bones quan, a un racó oblidat d'una caixa del traster, vaig descobrir una botella del xarop Ceregumil. Que en feia de decennis que no el recordava, el reconstituent aquest. "Alimento natural complementario" indicava clarament l'etiqueta rància i descolorida. I la maquineta dels records es posà en marxa al galop.

A ca nostra, a Sineu, quan jo era nin menut, no, no se'n sabia res d'aquestes gairebé miraculoses bevendes, però com que als catorze anys, acabat el batxiller elemental que en deien, al Col·legi San Marcos, l'acadèmia que hi havia al poble on ens ensenyaven a aprovar amb efectivitat (que no és el mateix que aprendre), vaig davallar a Ciutat a estudiar a l'Escola de Comerç, com ja he explicat un parell de vegades a aquestes quarterades, i vaig habitar els tres anys de la seva durada a ca la meva padrina de fonts, la tia Magdalena, germana de ma mare, i el seu marit el conco en Biel Morey, i el seu fill, el meu cosí Rafel, que morí l'any passat després de tota una teringa de patiments, estimadet, que me'n vaig sentir molt. Ànima endins sempre va ser el germà que no he tengut mai. I ara ja no hi és, cent llamps.

Bé, ho venia a dir perquè, allà, al carrer de Ticià, just enfront de la factoria de "Chocolates sí pero que sean Albertí", recorden?, llavores sí que vaig començar a saber de les sofisticacions d'aquella modernitat de la medicina preventiva, o simplement placebos que ajudaven a viure els nostres pares, una gent amb moltes mancances, tant econòmiques com culturals. En Rafelet, el cosí, tots els matins es prenia una bona cullerada de Ceregumil, per entrar en gana, deia sa mare. A mi qualque pic el me deixaren tastar i què volen que els digui, no era cap llepolia, la veritat sigui dita, tenia una dolçor com a rarenca, però quan ma mare ho sabé també en comprà, i els dissabtes i diumenges que tornava al poble amb el trenet (no treguis el cap per la finestra, que és perillós i et pot entrar carbonissa dins els ulls...!), i totes les vacacions d'estiu, apa, cullerada sopera de Ceregumil abans del cafè amb llet dels matins des d'aleshores i fins que vaig ser ben garrut.

A la vegada m'ha revengut a la memòria que la meva padrina "jove" li feia prendre també al cosinet tots els migdies i a les nits, abans de les menjades, dues pastilles blanques d'una capsa que posava "Fósforo Ferrero", que segons ella, com que en Rafelet solia dur molt males notes devers l'Institut Ramon Llull, aquell producte miraculós li aniria reforçant la memòria i com a conseqüència l'efectivitat en l'estudi. Però devia estar caducat el producte o no era tan eficaç com tot això, cosa passava, perquè les qualificacions d'en Rafel, trimestre a trimestre, continuaven anant igual de niales. D'això ma mare no me'n va fer prendre mai; fotre, i les notes m'anaven com una seda, de notable alt per amunt...

També em ve a la memòria que, les setmanes prèvies als exàmens, tots, absolutament tots, li pegàvem a les simpatines i a les centramines que, aquell temps i moment, em poden ben creure encara que sembli un disbarat, eren de venda totalment lliure a les farmàcies sense recepta de cap mena. I les record barates així mateix, ara que ho pens, perquè si no tampoc haurien estat al meu abast, com tantes coses aquell temps i després també. I encara ara. Sí, les "anfetas" tenien la seva temporada ben puntual. I bé, anaves com un llum quinze dies i després d'haver passat el tràngol del mes de juny ho deixaves anar. En el millor dels casos. Quins temps.