Beyoncé i la fenomenologia de l'esperit

La cantant Beyoncé és una màquina extraordinària. Jo no sé si vostès saben de què parlo; parlo d'una dona enorme, un poema carnívor que canta, balla i es remena com un dimoniet de la més alta qualitat. Beyoncé és molt guapa, cosa que agraïm. Beyoncé és un poema de Texas de trenta anys d'edat, preciós i múltiple, esfèric i aeri, un carnaval ètnic on es mesclen les millors sangs, des dels francesos de Louisiana als esclavistes de bona fe. Beyoncé té les millors cames del planeta, tot i que això podria admetre discussió. Hi ha coses que haurien de durar per sempre: els versos dels poetes maleïts, la democràcia liberal, la pasta eixuta i les cames de Beyoncé, Giselle Knowles, cognoms sonors i significatius. Beyoncé triomfa arreu del món amb les seves cançonetes frívoles. En aquest planeta es porta una música de discoteca una punta manicomial, divertida i sense transcendència -el pop; 'música pop o pap', diu un personatge de Porcel-, enmig de la qual la joventut va fent passos cap a la reproducció dels seus trets genètics. Qui vulgui escoltar Bach que es quedi a casa, perquè als pubs i discoteques regna Beyoncé i la seva veu de maregassa sense límits.

Sobre això jo no tinc res a dir: el que em fa una mica d'urticària a les espatlles és que Beyoncé cantés cinc cançons per al fill de Gaddafi a canvi d'un milió de dòlars. Beyoncé no és l'única que va cometre aquesta manca de tacte: altres cantants -menys divines- com Mariah Carey i Nelly Furtado es van omplir les butxaques després de cantar cançonetes picants al dictador i a la seva progènie, tot i que ara, de sobte il·luminades davant de la infàmia que van contribuir a distreure, s'afanyen a tornar els diners que s'endugueren. Beyoncé diu que va donar els seus diners als atonyinats pel terratrèmol d'Haití; Furtado busca algun filantrop a qui regalar aquells saquets de duros, a veure si troba qui se'ls gasti a favor d'alguna causa platònica (el Bé, la Veritat o la Justícia). Carey diu que va ser estúpida, i que ningú li va saber dir quina mena de gent li pagava les ostres i el xampany. De sobte, tothom s'esquinça els vestits, cosa que agraïm quan es tracta de Beyoncé, divinitat de qui ens plau el cant més esparracat.

Des d'aquesta modesta tribuna fa anys que denunciem aquesta i d'altres tiranies. Fa tot just dos anys, molt abans que aquestes donasses d'Amèrica fessin la dansa del ventre al sàtrapa més lleig, escrivíem: "Els amics de Castro són amics de Chávez, que ho era molt de Saddam Hussein i que ho continua sent d'aquell tocat del boll de Moammar al-Gaddafi" (17/02/2009). Per afirmar coses com aquestes he estat criticat. ¿Per què? Jo, que sóc un encomiasta del centre, partidari d'un detallisme patriòtic sense fanatismes, em penso que aquí tothom està a favor del poder corrupte fins que aquest trontolla. Tothom és hegelià: si és real és perquè és racional, és a dir, si hi havia en Gaddafi s'era de Gaddafi, fins que ara s'és dels revolucionaris perquè el fan trontollar i agafaran les regnes de Líbia. Beyoncé ja ho sabia: tothom balla els grans èxits. Tothom balla el que balla tothom.