El darrer cop d'estat

Avui es commemora el trentè aniversari del darrer cop d'estat a l'Estat espanyol, el darrer conegut, com se suposa. Servidor algun dia contarà a les seves memòries personals com va viure aquella vesprada enmig de feixistes, policies i manifestants silenciosos que seguíem els esdeveniments des de la Plaza de la Lealtad, a Madrid, perquè no ens deixaven seguir els fets que passaven a la Carrera de San Jerónimo. En directe, la veritat és que la cosa no em semblava tan greu com era en realitat. Els feixistes havien ocupat la carrera, però la policia no acabava de saber com anava la cosa i no es fiava de ningú. Mentrestant, grups no massa formats cantaven el Cara al Sol i manifestaven el suport als depredadors de la democràcia. Amb un company de la universitat havíem decidit participar directament del moment i volíem ser espectadors de l'arribada del nou cabdill que, suposadament, havia de sortir del Ministeri de l'Exèrcit.

Però aquell edifici estava tot a les fosques i no mostrava cap símptoma de vida. A mesura que hom transitava per la zona dels fets, els interrogants augmentaven i ningú no acabava de veure clar el net de tot allò que passava. Tot el que succeïa al carrer era molt confús i fins i tot contradictori. Observàvem, d'enfora, com alguns periodistes radiofònics retransmetien els fets com si es tractés d'un esdeveniment esportiu de primer ordre. Sabien més els que seguien la programació radiofònica que els que ens trobàvem en primera fila. Passada la primera hora, després ja no vaig tenir sensació de por i lentament vaig anar calmant-me, imaginant que tot allò no acabaria malament. A Madrid, durant aquells anys, ens havíem acostumat a tot, coneixíem de prop el terrorisme i vivíem la tensió d'una transició democràtica que no acabava de prendre forma. Ara, des de la memòria, hom restaura l'ambient polític liderat per una dreta de transició, una dreta que aspirava a ser civilitzada i a fer de pont. La dreta en el poder coneixia el perfil de la dreta radical, històrica, en vies d'extinció, però encara més viva que mai.

Cada diumenge, a la tarda, les manifestacions de l'extrema dreta eren visibles al barri de Salamanca i no era gens agradós passejar per Serrano o Velázquez amb música, soroll i banderes preconstitucionals. Potser hem mitificat la Transició, singularment el procés de transformació del model polític entre 1975 i 1982 i no hem deixat constància detallada d'aquells ambients en el quals el monstre de la dictadura es resistia a morir. El principal problema de la democràcia era consensuar un model d'Estat. Les principals ciutats de l'estat (Madrid, Barcelona, València i, fins i tot Palma) tenien batles socialistes. En canvi allò que no tolerava el centredreta hispànic era un model d'estat autonòmic, preludi d'un estat federal o de la independència gradual, començant pel País Basc i de Catalunya. Avui sabem que el 23F serví, sobretot, per salvar la unitat d'Espanya. Esdevingué una fita simbòlica rellevant, un recordatori i una victòria del nacionalisme espanyol. Allò més important no és conèixer-ne els detalls i les implicacions, sinó els resultats.