Pessimisme mediàtic

El New York Times el primer dia de l'any va publicar un interessant article titulat "Optimisme econòmic? Accept l'aposta". El seu autor, John Tierney, hi conta que Matthew R. Simmons, director d'un banc d'inversions de Houston especialitzat en indústria energètica, membre del Consell Nacional del Petroli i membre del Consell de Relacions Exteriors, havia publicat el 2005 al New York Times Magazine la previsió que el preu del petroli es triplicaria al llarg dels següents 5 anys. Tierney no ho creia i es va jugar 10.000 dòlars que el preu del petroli no pujaria gaire i, sobretot, que no arribaria als 200 dòlars pronosticats per Simmons per al 2010.
L'any 2010 el preu del petroli ha estat de 80 dòlars (71 dòlars de 2005, descomptant la inflació) de mitjana, i Tierney ha guanyat les messions.

L'article acaba amb una consideració perspicaç: "Els pronòstics catastrofistes són els que generen més titulars, però també es poden guanyar diners apostant'hi en contra!".
L'experiència m'ha demostrat dues coses (que també s'insinuen a l'article): primera, que els pronòstics científics pessimistes fallen més que els optimistes i, segona, que els cietífics pessimistes no assumeixen mai l'error (i la societat no els castiga amb el descrèdit). És curiós i sorprenent el procés pel qual qualsevol anunci catastrofista perd aviat la seva condició de proposició verificable per esdevenir un tòpic, un axioma que, per la seva evidència, no requereix validació. La profecia marxista del final del capitalisme és un dels tòpics que s'aguanta contra tota lògica. Cal recordar que els marxistes qualificaren d'utòpic tot el pensament socialista anterior a Marx perquè no demostrava "científicament" en cap cas que el final del capitalisme era "inexorable". Encara trobareu a qualsevol enciclopèdia i a la Universitat aquesta clàssica distinció entre socialisme utòpic i socialisme científic.

Un altre tòpic-axioma ben vigent és que, per culpa del liberalisme (globalització), els països rics són de cada vegada més rics i els altres són de cada vegada més pobres. La veritat és que a la dècada dels 90 (principis de la globalització) els països rics començaren a créixer menys que els altres (un 32% per un 46% en els 10 anys), però a la primera dècada del segle XXI el creixement dels països rics fou només una cinquena part del dels altres (un 17,4% per un 82,4%), i per al pròxim 2011 els pronòstics no canvien aquesta tendència: els països "rics" creixeran un 1%, mentre que els altres (fins i tot l'Àfrica) ho faran un 5%.
Com que, per espanyol (administrativament) i per funcionari, els meus ingressos s'han aprimat, estic disposat a jugar-me qualque escapció a favor de pronòstics optimistes:
- No crec que es demostri que els aliments transgènics perjudiquen la salut.
- No crec que els telèfons mòbils, ni les corresponents antenes, ni els forns microones, provoquin càncers.
- No crec que el nivell de la mar a Portocolom s'incrementi visiblement (posem que un centímetre) a causa del canvi climàtic en els pròxims 10 anys.
- No crec que, en els països democràtics amb polítiques racionals, el preu de l'energia augmenti gaire a mitjan termini.
- No crec que el canvi climàtic tengui efectes econòmics pitjors que la crisi actual (i repartits en 50 anys!).
- No crec que les noves centrals nuclears provoquin percentualment ni la meitat de morts, ferits o malalts que les no nuclears.
I si, entre els lectors, n'hi ha que tenguin fortes conviccions pessimistes i estiguin disposats, a més, a jugar-s'hi qualque cosa, que ho diguin i estudiaré propostes.