El passat 16 de desembre José Manuel Blecua va esser elegit director de la Real Academia Española de la Lengua. Blecua és catedràtic de Filologia Espanyola de la Universitat Autònoma de Barcelona i pertany a una nissaga aragonesa d'il·lustres filòlegs. Son pare, anomenat igual, també fou catedràtic d'universitat i acadèmic de la RAE, igual que un germà, Alberto Blecua. I un cosí germà, Juan Manuel Cacho Blecua, és professor de literatura medieval a la Universitat de Saragossa. Un clan familiar -resulta ociós dir-ho- d' una gran transcendència en l'àmbit filològic espanyol.

José Manuel Blecua, pocs dies després de l'elecció, va fer unes declaracions que no passaren desapercebudes. A la pregunta de rigor sobre com veia la situació del castellà a Catalunya va contestar aprovant la immersió lingüística i fent una anàlisi de l'avantatjosa posició social de què gaudeix l'espanyol respecte del català i de la situació inferior en què es troba la llengua catalana, cosa -afirmava- que fa necessari el seu paper de llengua vehicular a l'escola. I ho reblà argumentant que la lluita actual del català, més que per viure, és per sobreviure, un matís encara més aclaridor. De fet, no era la primera vegada que expressava una postura similar. El 2006, per exemple, manifestà: "Yo, que soy el catedrático de Lengua Española más antiguo de Catalunya, no me siento perseguido, sino todo lo contrario". I és que, efectivament, les mateixes institucions catalanes que suposadament persegueixen el castellà, en diverses ocasions han concedit reconeixements a la seva tasca pedagògica i acadèmica.

Afirmacions com aquestes, no cal dir-ho, tiren per terra l'estratègia de tot un PP, de Ciutadans, d'UPD, dels signants dels periòdics manifiestos i de l'extensa nòmina de mitjans de comunicació, comentaristes i tertulians per als quals les coses només tenen un color. Perquè la postura de Blecua no és precisament la d'una persona qualsevol: aragonès d'origen, català d'adopció, membre d'una família d'insignes filòlegs, catedràtic de Filologia Espanyola i, ara, director de la màxima instància en la matèria. Una suma de factors de cal Déu com per a no fer-ne cas. Endemés les seves afirmacions coincidiren, de manera casual i gairebé dia per dia, amb la sentència del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística. No cal dir que la Brunete mediàtica ja començava a treure els ganivets, però es veu que qualque ordre de la superioritat ho aturà. Tot quedà en un conat. No degué semblar oportú començar una campanya difamatòria contra un director de la RAE acabat d'elegir, i amb un currículum que, a més, conté coses tan poc sospitoses com haver estat director acadèmic de l'Instituto Cervantes. Devia esser més convenient (de moment?) mirar cap a una altra banda, com si res. Això sí, mentrestant el referent en matèria lingüística a Catalunya continuarà essent el Vidal Quadras de torn. Per favor!