Henry Morgenthau, ministre d'Hisenda de Roosevelt, ho tenia clar:la superació de tota crisi, sigui econòmica o, en la seva darrera expressió, una guerra, ha de sorgir de les entranyes del poble. Per això llançà l'emissió de bons de defensa (després bons de guerra) per conscienciar la població del deure de l'estalvi, d'enfortir les seves institucions i de fortificar el present per conquerir el futur. Morgenthau va emetre els famosos bons. Valien entre 25 i 10.000 dòlars, que s'havien de tornar en deu anys al 2,9% d'interès. El 1942, els EUA s'ompliren d'una consigna: Buy war bonds. L'èxit va ser extraordinari. S'hi implicaren fins a l'ànima els mitjans de comunicació (s'inventaren les maratons radiofòniques); la maquinària de Hollywood (els bons es venien en els cinemes mentre s'hi exhibia Moriren amb les botes posades). Fins i tot els bombers venien bons per les finestres des de la punta de les seves escales. El 1942, deu milions d'homes es posaren l'uniforme. Els seus llocs a les fàbriques i als despatxos foren ocupats per dones.

El 1943, els EUA fabricaren 50.000 avions i 49.000 carros de combat. Dos anys després, aquella societat, mobilitzada d'extrem a extrem, es convertí en la primera potència mundial.

Des d'aleshores, els bons patriòtics s'han convertit en el símbol de la mobilització d'una societa en crisi. Catalunya hi ha acudit. Ara és el Govern balear el que apel·la al suport voluntari dels seus ciutadans. S'ha demostrat que són una eina important per sortir de la depressió. El Govern obté molts de recursos mentre li arriba des de baix una gran dosi de confiança. Però perquè l'emissió de bons sigui un èxit, fa falta una societat cohesionada, segura de les seves institucions i amb un nord clar i ben dirigit. Aquesta és la clau d'aquest tipus d'iniciatives: fa falta una societat civil unida en l'estima al país.