Aquests dies ha sortit a la llum la història de Mark Stone, de qui se n'ha de començar avisant que el vertader nom és Mark Kennedy, un actiu ecologista que durant set anys ha treballat per a la policia anglesa, per a Scotland Yard, des que s'infiltrà en l'organització Earth First (La terra primer). Des del 2004, i enmig de l'èxit que mantenia entre els seus companys pel seu posat atractiu, per la seva empenta i perquè era amo d'una camioneta que els resultava d'allò més útil, Mark Kennedy anà informant la policia sobre els moviments dels membres del grup ecologista: de la previsió d'actuacions de protesta, amb els llocs i les estratègies que s'hi emprarien, i dels plans, a mitjan i llarg termini, del grup. Fins que en part per les sospites dels seus companys i en part perquè el col·laborador de la policia feia gala d'una promiscuïtat excessiva (i amb èxit: hi podria haver enveges?), l'infiltrat va ser descobert. Els jutges han desistit de prosseguir algunes actuacions legals contra els ecologistes, basades en informació obtinguda d'aquesta manera, i Mark Kennedy ha hagut de fugir d'Anglaterra.

La història no es nova. Els grups terroristes de tota mena, els fonamentalistes i els activistes universitaris, els sindicalistes i els grups veïnals de tot calibre estan sovint infiltrats per la policia (i, en els casos més greus, pels serveis de seguretat), i l'estrany és que no surtin a la llum més històries en la línia de L'home que va ser dijous, de Chesterton, aquell relat del malson (fictici, però creador de patiment, com totes les neurosis) dels ciutadans benestants, que relata les activitats d'un grup anarquista compost exclusivament per policies infiltrats. I d'altra banda, la tasca infiltratòria obliga els policies a pensar com l'enemic, siguin fonamentalistes o traficants de drogues, i això hauria de ser una garantia de l'èxit de l'acció policíaca. Si t'ajuntes als pacifistes, potser inocularàs alguns virus de pacifisme en els cossos de seguretat, i si festeges amb els sindicalistes sempre n'obtindràs algun benefici per a tu i els teus companys, podríem dir.

O sigui que la infiltració és una tasca empàtica, mútuament enriquidora, humanament i intel·lectualment productiva. ¿No aniria millor la incerta revolució tunisiana si la policia estigués completament infiltrada entre els defensors de les llibertats, fins a convèncer-se'n com és de necessari el canvi de règim? ¿No es va fer créixer l'exèrcit republicà francès amb els ensenyaments, tècnics i morals, dels herois de la Resistència? ¿No diuen els estrategues nord-americans que per guanyar la guerra a Al-Qaeda hem de ser capaços de pensar com l'enemic? Proposo aquesta estratègia d'apropament entre els enemics de tota mena perquè mirem d'adonar-nos que les diferències no són mai tan insalvables com creiem mentre ens neguem a sortir de les respectives trinxeres, i perquè l'alternativa és justificar automàticament la infiltració amb l'argument que l'enemic és un terrorista, indiscutiblement i prou, com li van dir als cinc segons d'estar detingut a aquest ciutadà murcià sospitós d'agredir un conseller, sense que se'n sabessin els motius.