Primer va ser des de la dreta, i ara des de l'esquerra: l'Estat autonòmic, afirma Zapatero, podrà ser intervingut. Tot plegat és ben curiós: quan des de la perifèria de l'Estat es demana una reestructuració del poder s'encenen totes les alarmes -Espanya es trenca!, diuen els corifeus casernaris-; però quan és des del centre que es vol refer Espanya, llavors tot ve emparat per la llum i el sentit comú.

Per Aznar -que va ser president autonòmic, ai- i Zapatero, reestructurar l'Estat en clau jacobina i centralista forma part d'un projecte de més eficiència i equanimitat, però no, per exemple, fer passos cap a una Espanya federal, cap a una república d'estats sobirans federats en un horitzó europeu, de la qual s'hauria afaitat la monarquia i s'hauria fet del poder de Madrid un mer garant de la pluralitat dins la unitat. Aquest segon projecte és econòmicament més viable, per descomptat, però és aquí on la raó -la raó espanyola- no es doblega davant dels atavismes essencialistes d'allò que Ortega en deia 'la unitat de destí en l'universal', martingala que agradava molt a José Antonio. Els del PP ho tenen molt clar: es passa de l'Estat Unitari a l'Estat Racional superant l'Estat de les Autonomies.

Així, veiem que les regles del joc constitucional només són intocables quan veuen que perdrien la partida d'un centre poderós; a l'hora de guanyar, però, tot s'hi val perquè, en el fons, el joc sempre ha tingut per objectiu final centralitzar Espanya. Això és el que passa quan la raó no es qüestiona els seus propis puntals, el principal dels quals afirma ben clarament que només hi ha un poder vertaderament legítim: el de l'Estat.

Pel que sembla, doncs, la raó només empara allò que afavoreix l'harmonització enfortidora del poder central; i tota la resta és barbàrie. Però ambdues reformes -tant la descentralització com la centralització- demanen canviar l'ordre constitucional sencer, el qual sembla que només és sagrat quan es tracta de fer mal a l'enemic ideològic, o de vigoritzar Espanya, un Estat que demana bocs expiatoris a qui carregar el pes de la culpa econòmica. I ningú de millor que les autonomies -i molt millor si són potencialment nacionals! La crisi crea frustració ciutadana, és ben cert, de manera que anem a canalitzar aquest descontentament cap a alguna banda. ¿Vols acabar amb els teus enemics? Comença per fer-los culpables d'alguna cosa. A més -i cada dia que passa es veu més clarament-, rere un discurs tan aparentment neutre com és el de la recentralització només hi ha un rival reconegut: Catalunya, i, en menor mesura, el País Basc. Es parla de les autonomies, sí, però en el fons només es pensa en una autonomia concreta.

El pensament de Zapatero deu funcionar així: com que Europa (i els EUA) m'ha posat ferm a mi, tot per mirar de treure Espanya de la bassa, jo em sento amb la capacitat de posar ferms el catalans sota la bandera del control o de l'harmonització. Que l'Estat tingui ministeris inútils, o despesa sumptuària en promoció del castellà: això no és un problema, però sí les despeses en sanitat i educació de les autonomies.