1229/1492

Sempre m'ha cridat l'atenció que els que critiquen la commemoració del 31 de Desembre del 1229 pel seu caràcter violent mai no consideren la festa nacional espanyola del 12 d'octubre com la celebració d'un desastre demogràfic i cultural de proporcions continentals. No es tracta d'amagar la violència de la Conquesta de Mallorca, un fet d'armes que, fins i tot en el context de l'expansió dels regnes cristians de la Península Ibèrica, va esser especialment cruel i sanguinari. Però limitat a un temps i a un espai relativament petits. En canvi, el 12 d'octubre de 1492 va esser l'inici d'una agressió contra les poblacions natives que ha durat segles i encara es perllonga a l'actualitat a l'Amazònia, l'Araucània o Guatemala, per només posar alguns exemples. El nombre de víctimes mortals fruit de la conquesta castellana d'Amèrica va esser enorme.

Fins i tot si deixam de banda els casos dels grans imperis asteca i inca, relativament més coneguts, i ens centram a les Antilles, la primera àrea ocupada pels súbdits de la Corona de Castella, les xifres aborronen. La conquesta de les grans antilles, Santo Domingo, Cuba, Puerto Rico i Jamaica, va esser bastant ràpida i es va completar cap al 1515. A l'illa de Santo Domingo, la primera que va esser colonitzada, hi havia una població molt densa d'indis, sobretot d'ètnia taina, que havien aconseguit un considerable desenvolupament econòmic i polític. Es considera que podrien esser entre 300 i 400.000 quan arribaren els castellans, encara que, segons Bartolomé de Las Casas, el mateix Cristòfol Colom volia imposar, el 1495, tribut a un milió cent mil indis. Després dels primers contactes amb els peninsulars, la població índia va declinar ràpidament. En aquella primera fase de la colonització, els monarques hispànics encara no havien promulgat la legislació d'Índies que, a partir de 1512, regularà l'explotació dels indis i els atorgarà certa protecció. Però a Santo Domingo, les campanyes militars, sumades a les epidèmies i a l'explotació laboral dels indis, varen provocar l'extermini dels tain.

Els colonitzadors es repartien els indis mitjançant el sistema de les encomiendas i els obligaven a treballar en condicions penoses en la construcció de les noves ciutats, en les plantacions i en l'extracció d'or en rius i mines. A més, sovint eren deportats d'una regió a l'altra i no mancaven ni les violacions ni els assassinats indiscriminats. També havien de pagar un tribut i patien la devastació dels seus camps de conreu a causa de la proliferació de la ramaderia porcina i vacuna, importada pels castellans i fins aleshores desconeguda a Amèrica. Els que fugiren a les muntanyes intentant escapar del espanyols patiren fam i malalties i també acabaren per extingir-se. El desastre demogràfic va esser tan gran que, el 1510, només quedaven 46.000 tains a Santo Domingo. Cap al 1560, és a dir només set dècades després del descobriment, els indis d'aquesta illa ja estaven pràcticament extingits.

Aquest procés, amb poques diferències, es va repetir a Cuba, conquerida per Diego Velázquez entre el 1511 i el 1515. En les immenses hisendes que es repartien els conqueridors, els indis morien com a mosques. D'uns cent mil en el moment de l'agressió castellana, el 1524 només en restava un terç, i cap al 1532, tan sols quatre mil. A Jamaica, inicialment, un petit grup d'espanyols va conviure amb els indis, però quan arribaren més colons la població nativa inicià el camí cap a l'extinció. Pel que fa a Puerto Rico, amb una població ameríndia molt densa, potser de cent mil habitants, que vivien en una illa molt fèrtil, l'hecatombe fou encara més ràpida. Conquerida entre el 1508 i el 1511, quatre anys després només restaven uns 4.000 indis. És ben cert que, com a conseqüència d'aquest holocaust sorgiren unes noves societats a les Antilles i la data del 1429 fou cabdal. Ara bé, no té cap lògica plànyer els antics musulmans de Mallorca i celebrar l'extermini dels indis americans.