Ben enfora de ser avui un dilluns anodí, Menorca, atapeïda d'etiquetes, discursos i lleure laboral, reviu la seva Diada política. Ho afronta amb un punt de nacional i un altre punt d'oci simple com tants desfilen en el calendari de l'any. Semblant disjuntiva, però, no és pas res de negatiu. Ja sabem que les societats, per madures que siguin, es divideix en dos grups. D'un cantó, hi ha els dirigents, fatalment; i de l'altre, els dirigits apàtics. Sempre ha estat així, i així es perllongarà pels segles dels segles. No hi podem fer-hi res d'eficaç. Es dóna la circumstància, com també es comprendrà de seguida, que els primers són els selectes; i els segons, la immensa i adotzenada massa en tropell. Per raons ben bé pràctiques, l'home social ha acostumat d'organitzar-se segons la fórmula de la delegació i la cessió de la representació.

En les persones és molt més tibant el factor individualista -la fibra vivíssima del 'jo'- que no pas el carés social o col·lectiu, tot i ser un animal gregari a límits repatanis. Que busqui, en efecte, la proximitat del consemblant no assegura de cap manera que, a la vegada, encarni valors comunitaris. Aspirar a rompre la soledat individual d'una imaginada selva no obre la porta, necessàriament, a l'home social de debò. Tot just aquest es beslluma quan hi apareix alguna forma de contracte social -i encara! Com que l'assemblearisme és una utopia irrealitzable, per no dir el caos eixordador, la convivència sols resulta mitjanament viable a través de l'exercici de les formes delegades, purament vicàries.

O sigui: els selectes fan per nosaltres -a vegades, en lloc de nosaltres i contra nosaltres. Així, la història social de la humanitat és una grotesca deformació entre dominats i dominadors. El grumoll, però, apareix quan els dominadors es neguen a deixar la cucanya personal de vida regalada, molt ben retribuïda i blindada de congelacions i retallades salarials, fins i tot en hora de crisi com la que agònicament travessam en el dia. No es poden queixar els diputats d'ací i d'allí (inclosos els senadors), perquè ordeixen a penes un tel de feina pobríssim (anar i venir per les altures de l'aviació i escalfar escons de vellut amb els darreres) a canvi de sous cinc o sis vegades el salari mínim.

Tanmateix, diré que els polítics, ara i adés, també en fan de bones. Una d'elles, per mi, haurà estat, en aquests trenta anys que ja discorren, la institució de la Diada del poble de Menorca. Atès que rere la festa cívica s'hi conté una apreciable armadura jurídica per a l'autonomia política del meu niell, sempre estic temptat de concloure que la Diada és, més tost, l'esdeveniment històric millor garbellat que ens ha succeït als menorquins d'ençà de la liquidació de l'Antic Règim. O potser dos, d'esdeveniments, si hi encabim, encara, la liquidació mateixa d'aquell sistema legal abominable sustentat en l'absolutisme, la teocràcia, la brutalitat estamental, la fam al rebost i la crueltat contra la dignitat humana. Entretant, però, el feliç adveniment de la mentalitat liberal es féu a un preu molt alt per als territoris freturats d'Estat. Hi sobrevingué la pèrdua dels furs i la planta juridicopolítica pròpia. Per tant, perdérem la Universitat i tot el floc de privilegis per a l'autonomia insular.

No em sembla inadequat, idò, que el 17 de gener representi, dins els meus anhels de ciutadà en una democràcia constitucional, una data per fer voleiar campanes. La commemoració no és pas banal ni amorfa. Suposa, al capdavall, l'oportunitat de sentir-nos ciutadans, no ja d'un Estat, que és una entelèquia prefabricada i centralista; sinó habitadors primigenis d'una terra concreta i intel·ligible. Sovint he recelat dels qui no es consideren lligats a cap indret; que es titllen, emfàtics, de ciutadans del món. A mi, modestament, em pareix una bestiesa -i perdonau-me si sona pedantoide. Ni els animals tenen concedit el privilegi de viure sense límits geogràfics, desconnectats d'alguna forma o altra d'hàbitat específic. Els éssers vius, inclòs el regne vegetal, existim en funció dels lligams a una terra que fa suportable la difícil, la incerta vida, tanmateix, destinada a la tomba. L'única mobilitat geogràfica que, de debò, empaita (i, per tant, que ens fa fugir) és la gana. La resta, són sols imperatius dels dominadors sobre els dominats. Per un dia, el 17 de gener els menorquins ens desembarassam, encara que sigui un mer ritual endiumenjat, dels dominants de l'exterior. Per molts anys.