Diada Nacional del Poble de Menorca, el 17 de gener. Data commemorativa del naixement d'un poble, diferent al que habitava l'illa abans de 1287. Tanmateix, el sentit de pertinença dels pobles és resultat d'un seguit de factors, que creen aquest intangible; factors que no són aliens a la capacitat potencial de creació d'universos simbòlics, i no sembla que el sentiment nacional espanyol dels menorquins (he pogut consultar dades del CIS de 2003) s'hagi afeblit, ni enfortit, gaire significativament amb més de trenta anys d'institucions autonòmiques. Els qui consideraven que Balears era només una regió espanyola sumaven el 67% de la població, percentatge major que els respectius de Catalunya (47%) i del País Basc (37%), que és on el sentiment nacional no espanyol mostra més força.

L'historiador Eric Hobsbawm ens pot donar la clau del sentiment nacional espanyol majoritari dins la societat de les Illes: "Els estats creen les nacions i no a la inversa". Hobsbawm utilitza el terme "nacionalisme" (Nations et nationalisme depuis 1780; París, 1992) en el sentit definit per Ernest Gellner: "El nacionalisme és essencialment un principi que reclama que la unitat política i la unitat nacional es corresponguin" (Nations and Nationalism, Oxford, 1983; Nacionalismo, Barcelona, 1997). I afegeix l'historiador, per via d'exemple, que aquest principi implica que el deure dels ruritans envers l'Estat que engloba i representa la nació ruritana (un país imaginari que situa per devers Europa central) està per damunt de totes les altres obligacions públiques, i en casos extrems (com les guerres) per damunt de qualsevol altra obligació, sigui de l'ordre que sigui. Aquest tret caracteritza el nacionalisme modern de totes les altres formes, menys exigents, d'identificació nacional o d'identificació amb el grup quisvulla.

Com la majoria de persones serioses que han estudiat el problema, lluny de considerar la nació com una entitat fonamental, inalterable, immutable o indivisible (com ho estableix l'essencialisme nacionalista espanyol a la Constitució de 1978), podríem considerar que la nació és un producte que sorgeix en un període concret i històricament bastant recent. En dir que Espanya, com a nació en el sentit modern del mot, és un invent del segle XIX, no ens erraríem de gaire. Es tracta d'una entitat social en la mesura que està lligada a un cert tipus d'estat territorial modern, l''Estat-nació', i parlar de nació o de nacionalitat sense relacionar les dues nocions a aquesta realitat històrica crec que no té sentit.

Insistirem, amb Gellner, en la part d'invenció o creació deliberada aplicada al fet social en la gènesi de les nacions. "Les nacions considerades com el mitjà natural, donat per Déu, d'enquadrar els homes, les nacions representant un destí polític... inherent, són un mite; el nacionalisme, que unes vegades adopta cultures preexistents i les transforma en nacions, altres vegades les inventa, i sovint esborra les cultures preexistents, açò és una realitat". En poques paraules, el nacionalisme ve abans que les nacions. No són les nacions que fan els estats i el nacionalisme; és al revés.

És, segurament, un fenomen doble: construït essencialment des de dalt a baix, cal també que sigui analitzat des de baix, és a dir a partir d'unes hipòtesis, unes esperances, unes necessitats, unes nostàlgies i uns interessos -que no són necessàriament nacionals, i manco encara nacionalistes- de la gent normal.

Tres coses, doncs, són clares. Primerament, les ideologies oficials dels estats i dels moviments no permeten descobrir allò que s'esdevé dins l'esperit dels ciutadans, ni que fossin els més sincers patriotes. En segon lloc, i amb més precisió, no podem afirmar que per a la majoria de les persones la identificació nacional -quan hi és- exclogui les altres identificacions possibles que constitueixen l'ésser social d'una persona, o que sigui sempre superior. De fet, sempre està associada a unes identificacions d'altres tipus, fins i tot quan ella està considerada com a superior a aquelles. En tercer lloc, la identificació nacional, amb tot el que se suposa que s'hi ha de sobreentendre, pot canviar i es pot modificar al llarg del temps, fins i tot en períodes bastant breus.