A l'inici de la cursa espacial, en els anys seixanta, sobtava veure els astronautes ingerir unes petites píndoles per alimentar-se durant els llargs dies de solitud a les aeronaus. Les revistes de l'època en parlaven i deien que, amb el temps, aquesta seria l'alimentació de tothom. Així s'acabaria de manera definitiva la fam al món: com que els principis elementals es troben en estat il·limitat dins la natura, la producció de comprimits alimentaris no tendria dificultats. Hem de menester ferro, idò prenem una píndola fèrrica. Ens manca carboni, idò ens empassam una píndola carbònica. I ja està fet Sineu. Era la solució química i mineral d'un problema que fins aleshores els humans havíem resolt apeixint-nos sobretot dins els regnes animal i vegetal.

Aquesta història dels astronautes m'ha vengut al cap llegint l'interessant article del doctor Francesc Bujosa El gastronacionalisme mallorquí i la química publicat no fa gaire al dBalears. El seu interrogant sobre les molècules constitutives dels aliments ja havia estat resolt (ignor amb quin grau de satisfacció dels cosmonautes) pels científics de la NASA. El que no s'ha complit, per sort, és l'extensió d'aquell menjar sintètic a la humanitat. Però, mai se sap, per ventura encara ho provaran.

En aquells anys es produïen altres fets importants en el pla alimentari. Enmig del trasbals socioeconòmic de l'època començava a canviar l'alimentació que fins aleshores havia predominat. La cuina i els aliments tradicionals, a poc a poc, feien pas a noves formes d'alimentar-se que arribaven a remolc dels canvis econòmics i d'hàbits. Irrompien aliments fins aleshores desconeguts. Els vins de celler eren arraconats pels envasats xerecs i la cervesa ja empenyia amb força. S'imposaven els olis de llavors i les margarines que, deien, eren més saludables que l'oli d'oliva. S'estenien els congelats i preparats de tota casta i s'abandonaven els llegums i les fruites. Ningú no parlava encara dels beneficis de la dieta mediterrània ni dels avantatges per al cor i el colesterol dels àcids grassos insaturats. Tanmateix, aviat va comparèixer la reacció que Bujosa defineix com "gastronacionalista" i començàrem a sentir parlar de qualitat, d'agricultura ecològica, de seguretat alimentària, de marques i d'identificacions geogràfiques. I aquí estam, enmig d'aquestes tendències de divers signe. Seixanta anys després, el procés de globalització i industrialització de la nostra alimentació encara no s'ha consumat del tot.

El debat sobre els models alimentaris és viu. Però no he conegut ningú encara, d'entre els productors i comercialitzadors locals, que pensi que els nostres aliments són millors que els altres pel simple fet de ser els nostres. Fer, consumir o promoure una alimentació fresca, sostenible i local no implica una pretensió d'exclusivitat gastronòmica. Ens agrada menjar una sobrassada bona, i se sol conèixer al tast sense anàlisis químiques, però no per això rebutjam el fuet, el cuixot o les salsitxes.

Els illencs hem acumulat alguns segles a les espatles fent promoció dels nostres aliments. Fa més d'un segle que els nostres licors eren coneguts a Sud-amèrica o que les tomàtigues de Banyalbufar campaven pel Born de Barcelona. I continuam exportant ametles, garroves, patates, vins, olis, formatges, sobrassada i altres menjues. Ningú no ens n'ha pagat mai les despeses, bé va si els imposts, taxes i altres traves administratives no ens aturen.