Qualque dia ens haurem de demanar per què la nostra societat genera més rebuig cap a un esportista aglapit amb substàncies prohibides que cap a un polític aglapit amb els nostres doblers. És sabut que els esportistes són, gràcies als mitjans de comunicació, els herois del nostre temps, els estendards dels colors de la pàtria. Però, mentre l'esport gaudeix de l'aportació de cabals privats, la pàtria no subsistiria sense l'aportació obligada dels cabals de la ciutadania.

Sé del cert que no tot és culpa dels espectadors-ciutadans, també la qualitat del lideratge dels polítics els allunya del concepte més bàsic d'heroi. Malgrat que molts treballen, i de valent, per a millorar la societat que dirigeixen, el seu discurs de cada dia s'assembla més al d'un gerent d'empresa que canvia les emocions per unitats comptables. Per això, ni se'ls estima ni se'ls menysprea quan són acusats de corruptes, només se'ls obvia, com als comptables, per molts imprescindibles que siguin. Si continuen dimitits de l'obligació d'il·lusionar vendran els xerraires interessats i, amb l'excusa de salvar la pàtria, traficaran amb la llibertat.