Molt sovint ho hem sentit a dir: un país pot ser ric i la seva població ser molt desgraciada. Un país pot tenir una renta per càpita alta i estar poblat per infeliços, mentre que un país més pobre pot mostrar una ciutadania més satisfeta i més alegre amb la seva vida. Fins i tot ho hem sentit en boca de gent que va viure la dictadura de Franco: es vivia millor, és a dir, que la gent era més feliç, tan feliç com diuen que ho són ara aquells al·lots miserables d'algun país africà, que sense tanta joguina ni tanta educació com els nostres al·lots, sense tampoc tanta sanitat ni tanta cosa dolça, són més feliços -diuen-, menys ploramiques i més agraïts.

Tanmateix, avaluem la situació del nostre propi país: ¿quan semblava la gent més feliç, abans de la crisi o ara? ¿No és veritat que la gent desitja feina, diners per sobreviure i per gastar amb certa liberalitat o caprici, seguretat econòmica per a ells i les seves famílies? ¿No hi ha un lligam molt estret entre creixement econòmic i felicitat, doncs? ¿Per què els guanyadors de la grossa de Nadal boten d'alegria? Si els diners no donen la felicitat, si no hi tenen res a veure o si fins i tot poden portar desgràcies: ¿per què la gent milionària d'un dia per l'altre esquitxa amb xampany els passavolants -envejosos?- que no tenen un dècim premiat? Els diners, de per si, no fan feliç, però és ben cert que treuen certs maldecaps ben empipadors.

Per als que no els toca la loteria, hi ha la feina. I sense feina, és a dir, sense diners, no hi pot haver a les nostres societats cap projecte de vida digna, cap esperança per créixer personalment. A més, rere tot aquest discurs de la felicitat hi nien malentesos o farses equívoques: molt sovint sembla que és la felicitat la que ens fa infeliços. Crec que hi ha molta gent que és infeliç perquè no és feliç, és a dir, perquè imagina no ser tan feliç com li tocaria, com en té dret, com els altres -els veïns- ho són o com manen certs estàndards socials -el somriure de tothom: la màscara obligada- imposats aneu a saber de quina manera.

A nosaltres, en aquesta banda del món, ens agrada molt queixar-nos de tot. Ens demanen "¿Com estem?", i sempre voldríem omplir les orelles del curiós amb un relat fet de desencisos i frustracions mal païdes. Qui no té bony té bua. Als països anglosaxons, però, confessar el malestar amb la pròpia existència és un símptoma de fracàs: qui es queixa és un perdedor perquè només d'un mateix en depèn la felicitat, mentre que no- saltres, crescuts com a societat en la dependència, tendim sempre a recercar culpables de tot allò que ens passa, fins i tot si no som tan feliços com ens pensem que mereixem.

Al país de Bhutan es regeixen des de fa estona per un índex oposat al PIB, el FNB o felicitat nacional bruta. No estarem gaire a sentir algun polític nostrat proposar una cosa semblant; com que no podrem sortir de la crisi a curt termini, ens voldrem consolar pensant que tanmateix tots plegats som molt feliços. Que no ens enganyin. La política no s'ha d'ocupar de la nostra felicitat. Aquest reducte ens pertany: no deixem que administrin el nostre som-riure.