La Pilota d'Or és el guardó individual més important a què pot aspirar un futbolista. Se'l va inventar l'any 1956 la revista France Football i, com totes les coses d'aquest món, ha anat sofrint diverses modificacions al llarg del temps. No hi entrarem per no avorrir-nos. Tan sols direm que l'edició d'enguany és la primera després que s'hagi fusionat amb el FIFA World Player -el guardó ha passat a dir-se FIFA Pilota d'Or-, i també que el veredicte depèn dels vots d'un centenar de periodistes especialitzats.
La curiositat de l'edició d'enguany és que els tres jugadors finalistes són d'un mateix equip, el Barça. Una unanimitat semblant només s'havia donat en les edicions de 1988 i de 1989, quan el Milan d'Arrigo Sacchi, amb el seu triumvirat d'holandesos màgics (Van Basten, Gullit i Rijkaard) i el seu esquadró d'italians ferris i disciplinats (Baresi, Maldini, Tassotti, Costacurta, Donadoni i Ancelotti), arrasava per tot allà on passava.
Els tres blaugranes nominats són Messi, Xavi i Iniesta, però la curiositat de tot plegat va molt més enllà del morbo que suposa veure competir tres companys d'equip que, a més, són amics de l'ànima. Vull dir que, segons com vagi tot, es podrà fer una lectura política bastant interessant del resultat.
Per a mi, el guanyador més objectivament just seria Xavi. És cert que Messi el supera en gairebé tot: quan l'argentí arrenca a córrer amb la pilota als peus és com veure Déu Nostre Senyor convertit en futbolista (tots els culers, igual que tots els futbolers equànimes, saben que aquesta frase no és, de cap de les maneres, una hipèrbole).
Sí, Messi és un crack inapel·lable, un malabarista pragmàtic, una estrella que no ha emmalaltit de glòria ni de competitivitat i que, a diferència de Cristiano Ronaldo, ha sabut preservar l'alegria innocent de jugar a futbol perquè sí, per gust, perquè és el que li surt de dedins igual que als arbres els surten fruits. Sempre que veig un partit del Barça amb un Messi més o menys en forma, em ve al cap una frase de Josep Pla que diu: "Les ambicions de la joventut són nobles, perquè els seus mòbils no tenen transcendència". Messi és exactament això: aquesta noblesa sense doble fons, aquesta grandesa indeliberada.
De totes maneres, i si, tal com diuen les bases del guardó, no es tracta de premiar únicament el jugador de més classe i més talent, sinó també el que ha assolit un resultat més bo tant a nivell de club com de selecció, i també el que té un carisma més evident i una trajectòria professional més exemplar i consolidada, em sembla fora de dubtes que el guanyador hauria de ser Xavi.
Si Messi és l'espectacle de l'impossible esdevingut habitual, Xavi representa la bellesa de la facilitat, la serenitat implacable de les coses ordenades i ben fetes. Josep Tarradellas deia sovint que el protocol és l'expressió plàstica del poder. No hi ha dubte que Xavi és l'expressió plàstica de la rendibilitat i de l'eficàcia. Sense la seva visió de joc, el Barça actual no seria el millor equip de la història.
A pesar de tot això, però, curiosament tothom diu que la Pilota d'Or d'enguany serà per a Iniesta, també un gran jugador que ha tengut un any 2010 molt més irregular i molt menys brillant que els de Messi i Xavi. ¿Per què és el favorit? Molt senzill. Perquè va marcar el gol de la victòria d'Espanya a la final del Mundial. I la pregunta és: ¿això basta? Per mi, no. Però els responsables de la revista France Football -francesa, com el seu nom indica- saben que, si guanya Iniesta, serà una manera de deixar clar que, també en futbol, allò de veres important són les seleccions, és a dir, els estats, no els clubs, és a dir, no les ciutats o, en el cas del Barça, les nacions sense estat.
