Era estrenat amb èxit, al teatre del Príncipe, a Madrid, el drama de Juan Eugenio Hartzenbusch titulat Los amantes de Teruel, argument inspirat en una llegenda medieval. Sobre base històrica del segle XIII, la llegenda trobaria el veritable origen en una glosa del conte de Bocaccio Girolamo e Salvestra. Després, Juan Yagüe de Salas, Tirso de Molina i Pérez de Montalbán escrigueren obres dramàtiques sobre el mateix tema: els amors frustrats d'una jove parella, un dels quals, quan els amants són a punt de retrobar-se després de moltes peripècies, és obligat a casar-se amb qui no estima.
El crític de teatre Mariano José de Larra, que havia assistit a l'estrena, escrivia: "Venir a augmentar el nombre dels vivents, ser un home més on hi ha tants homes, sentir que parlen d'un mateix, això és com ser un arbre més dins una avinguda. Però passar cinc o sis lustres obscur i desconegut, i arribar una nit entre altres, convocar un poble, fer tributària la seva curiositat, alçar una cortina, commoure el cor, subjugar el judici, fer-se aplaudir i aclamar, i l'endemà sentir d'ell mateix en passar per un carrer o pel Prado:
Mirau, aquell és l'escriptor de la comèdia aplaudida. Això és quelcom; és néixer; és retornar l'autor dels nostres dies per un llinatge obscur, un nom clar; és donar fama i honor als seus avantpassats en lloc de rebre'ls d'ells; és sobreposar-se al comú de la gent. I aconseguir això en vint-i-quatre hores, i tenir demà un nom, una posició, una carrera feta en la societat, el que potser no tenia ahir on posar el seu cap, és quelcom, i això demostra molta cosa a favor del poder del talent. Aquesta aristocràcia és almanco tan bona com les altres, ja que té llustre de bressol i val diners com la de les riqueses".
Sembla que el drama en cinc actes entusiasmà els afeccionats de la capital i tothom volia saber qui era Hartzenbusch. En aquelles dates, el dramaturg tenia trenta anys i ocupava la tribuna de l'Estament de Procuradors treballant com a taquígraf del Diari de Sessions. Algú el descriu així, tot fent la seva tasca de funcionari: "Prenia seient en el darrer lloc; vestia pobra roba però ben neta; la seva capa blava, encara en ús, semblava tallada per la mà previsora contra les injúries del llot: mai no anava a cos gentil, com es diu vulgarment, fins i tot quan el fred no fos intens i amenaçàs pluja; en aquest darrer cas mai no se'l veia sense paraigües. Només coneixíem el metall de la seva veu pel que li corresponia de lectura en desxifrar els signes; atès que gairebé acabades les lliçons, sortia del carrer del Turc, veloç com una fletxa, girava cantó al carrer d'Alcalà en menys de dos segons i s'eclipsava fins l'endemà".
