Mai no se sap on es pot trobar l'amor. L'altre dia ho vaig comprovar. Normalment, el fet d'enamorar- se es viu com una carambola de la vida, igual que José Luis Moreno la seva imputació. Carambola doble és trobar l'amor a partir dels quaranta. Però bé, anem al principi. El que passa, en traspassar aquesta edat, és que hi ha símptomes físics inequívocs i inevitables que ja comencen a avisar-nos que, tot i que ens capfiquem a evitar-ho, començam a anar costa per avall i sense frens. La vista minva, el cos creix i, cosa que és pitjor, la memòria comença a perdre eficàcia, com la totalitat dels músculs. Però siguem positius: la pèrdua de records la podem aprofitar com una nova manera de re- aprendre les coses que la vida ens vulgui ensenyar: així, el nostre possible estatus d'ignorants pot ser vist des d'una altra perspectiva: "simplement ho he oblidat" o "crec que ja ho sabia" o "em sona".

La meva amiga Cati també es troba en aquesta franja difusa dels quaranta i comença a tenir els mateixos símptomes, com si fóssim dues bessones que pensen i evolucionen de la mateixa manera, tot i que ella és més alta, més guapa, més prima i més rossa que jo -amb una rossor que li arriba on l'esquena perd el nom, és a dir, al cul: espectacular-. La pobra Cati és molt intel·ligent, però podríem dir que la seva intel·ligència és poc compresa, en general, perquè s'amaga darrere una pàtina d'ingenuïtat i de bona voluntat que de vegades fan que la confonguin amb el tòpic: "És rossa, és curta".

La nit dels Reis, vàrem anar a fer una xocolata. Aprofitant que tothom era a la cavalcada i que és prohibit fumar-hi, el capvespre dins el cafè d'en Colau prometia. Érem na Cati, en Pere -un amic comú- i jo. Na Cati va encetar la capsa dels trons:

-No ho digueu a ningú, però acabo d'assabentar-me -o ho havia oblidat- que el dimoni de Tasmània és real i que es troba en perill d'extinció. Però... no era un invent de la Warner? No era un dibuix animat?
En Pere la va mirar fixament i li va dir:

-Ai Cati, no siguis curta. És clar que existeix... Tasmània, al sud d'Austràlia, una illa... 240 km la separen de la massa continental... i aquests animalons tan lletjos i ferotges tenen càncer a la boca. Sí, existeixen. Que fort!
I va començar a riure escandalosament, fent que tothom al bar es giràs per veure què provocava aquesta rialla desbocada. Na Cati es va aixecar i se'n va anar, humiliada per la galtada que el tòpic de les rosses li tornava a pegar a la cara, vermella com una tomàtiga i reprimint les llàgrimes. En Pere, esclafint cada vegada més fort, va rompre la cadira de tant que reia quan, de sobte, es va adonar que la víctima rossa de na Cati havia desaparegut. Es va engolir les rialles i va córrer darrere ella.

Avui dematí, na Cati ha vengut a veure'm.

-M'he enrotllat amb en Pere. Ahir, va venir a casa amb un regal: una camiseta amb el dimoni de Tasmània (el de ficció) estampada i un acudit a la boca.

-Amb en Pere? No era gai? Un acudit a la boca? Quin acudit ?

-És tan mono... Em va mirar i em va dir ben seriós: "Ei, Catita, saps què fa un home amb un foli xapat per la meitat?". Jo li vaig regalar una mirada indiferent i i li vaig contestar: "Ni puta idea".

-Idò hi fa... un puzle.

Na Cati va valorar molt positivament aquella disculpa en forma d'acudit i li va encantar aquella camiseta que, per suposat, ell va insistir a assajar-li. Després d'una cosa va venir l'altra... i ara estan ben enamoriscats. En Pere sempre m'ha agradat i, ara que ja no hi és, us confessaré que jo també em pensava que el dimoni de Tasmània sols era ficció, fins que vaig veure l'altre dia que tots els diables salvatges d'aquella illa moririen sense remei a causa de la seva malaltia. Però jo no ho hauria dit mai en públic. Si ho hagués fet, per ventura avui vespre dormiria acompanyada. Mai no sé com encertar-la.