"Les coses i les obres que no es troben escrites són recobertes per boires i entregades al sepulcre sens memòria, en canvi aquelles que foren escrites poden romandre com vivificades. El meu nom és Arséniev, Alexis Alexandrovitx Arséniev. Fa cosa de mig segle vaig néixer a la Rússia central, en el camp, a la hisenda de mon pare. No existeix en nosaltres el sentit del nostre començament i de la nostra fi. És una llàstima que em diguessin en quina data precisament vaig venir al món. Si no m'ho haguessin dit, no tendria consciència de la meva edat -i molt més tenint en compte que no m'adon del pes dels anys- i aleshores hauria pogut evadir-me d'aquesta idea absurda que és possible que mori d'aquí a deu o vint anys. Si jo hagués nascut i viscut a una illa deserta, ni tan sols hauria sospitat l'existència de la mort.

Quina felicitat!, voldria afegir-hi. Però... Qui sap? Potser hauria estat una gran dissort i, a més d'això, voleu dir que jo no ho hauria endevinat mai? No neixem tal volta amb el pressentiment de la mort? I en el cas que no n'hagués sospitat res, hauria estimat la vida tant com l'estim i l'he estimada? I li hauria oferit aquesta entrega conscient de mi mateix, aquesta vivificació de les meves coses i de les meves obres, si aquesta inclinació no provengués de la por que s'experimenta al davant de l'oblit absolut? De l'ascendència dels Arséniev i dels seus orígens, no sé, naturalment, res de completament cert. Què és el que en sé, al cap i a la fi? Únicament conec que a l'Armorial de la nostra nissaga, aquesta es perd en la nit dels temps. Sé que la nostra raça és insigne i també activa, i sé també que tota la meva vida he tengut coneixement d'aquesta elevada procedència, sentint-me orgullós i feliç de no ser un d'aquests que no tenen ascendència ni llinatge..."

Així comença A la Source des jours, una novel·la de l'autor rus, en el llarg exili de França, Ivan Bunin, el qual aconseguia el Premi Nobel de Literatura l'any 1933, quelcom que l'Estat soviètic considerava com una provocació. Figura destacada de la narrativa i membre del grup Zsasin, al qual va pertànyer també Gorki. Publicava en francès les seves obres en la dècada dels 30. Ofereix en la seva prosa, acurada i culta, un ample quadre de la vida russa a final del segle XIX, és a dir, la Rússia per ell viscuda. Examina de forma apassionada la noblesa rural d'aquell immens país, els seus costums, les seves normes i la seva decadència. Tot plegat recull un gran sentiment de malenconia i alhora un excel·lent retrat psicològic del personatge central, aquell que s'aferra a la font de la vida amb un gran espant al davant de la tràgica perspectiva de desaparèixer, no ell, sinó el seu món. Tanmateix, arriba a la conclusió que tot ens presenta un dia o l'altre el seu ocàs, la marxa de la vida cap a la fosca, emportant-se els seus olors, colors, sorolls i volums.