Ahir va fer any que, segons una llei aprovada el 2007, les administracions públiques de l'estat estaven obligades a facilitar a la ciutadania l'accés electrònic a tots els seus tràmits. Aquesta llei d'Accés Electrònic dels Ciutadans als Serveis Públics, més coneguda com la llei 11/2007, té diverses característiques ben notables: la primera és que es tracta d'una llei que per, comptes de prohibir o limitar coses al públic en general, obliga totes les administracions públiques de l'estat a posar els mitjans necessaris per tal que les persones puguin exercir el dret d'accés electrònic als serveis públics, és a dir, a poder fer tots el tràmits -i el corresponent seguiment- a través d'Internet i des de tot tipus de dispositiu d'accés: ordinadors, mòbils i el que pugui venir. La segona vindria de la mà dels indicis de valentia per part del legislador que mostra, tímida, però valentia: en un context en què la majoria de desenvolupaments estan en mans de grans empreses de consultoria que fan servir el programari -privatiu- que més li convenen a elles i no al client, obliga que els desenvolupaments siguin fets en programari de fonts obertes i que, a més, hi hagi interoperabilitat, de tal manera, que el que es faci aquí també serveixi per fer el mateix allà deçà.
La tercera característica és que, tot i que va ser promulgada el 2007 i donava fins al 31 de desembre de 2009 com data límit per tal que les administracions públiques estiguessin a punt de complir-la, ningú no esperava que aquest termini es respectés. Cert és que la crisi ha vingut molt bé com a afegitó a les justificacions per aquest incompliment, justificacions que van des de les dificultats inherents a moure la pesant maquinària burocràtica fins a la fractura digital. En qualsevol cas, sembla que el repte de modernització que la llei significava per a les administracions públiques, ha estat encarat, si més no, en part. A les Illes aquest repte per les administracions locals ha estat assumit a través de l'anomenat Pla Annibal -no els sabria dir si el nom conté alguna al·legoria-, coordinat des de l'IBIT i els resultats ben aviat seran visibles a través de diverses experiències pilot, a llocs com Campos.
D'aquesta manera, les administracions locals també s'afegiran al que sembla inevitable corrent de digitalització que ens va envaint: ja fa estona que bancs i caixes es resisteixen a enviar rebuts de paper, elèctriques i telefòniques s'hi estan afegint a marxes forçades. A molts indrets, la contractació d'aquests serveis també és essencialment electrònica i resulta difícil imaginar-se no fer servir Internet per a comprar bitllets d'avió i d'altres mitjans de transport, així com un llarg etcètera de serveis quotidians, als quals ara calia afegir els de les administracions públiques. La passa següent serà anunciada d'aquí a pocs dies amb bombo i platerets: un nou servei destinat a emmagatzemar factures i altra paperassa -bitassa, com diria en Benjamí Villoslada- en una web destinada a l'efecte. El servei costaria ben poc, els usuaris podran organitzar el seu espai -protegit- en carpetes a les quals -de forma automàtica- aniran a parar les diverses factures que emetin els proveïdors dels serveis. Si, com és d'esperar, aquesta iniciativa té èxit, la meva haurà estat una generació que haurà passat de veure com rebuts i factures es guardaven en un ganxo de filferro -com el de la fotografia- a guardar-los en carpetes ubicades a llocs virtuals, situats en el nigul aquest al qual Internet ens dóna accés. Mentrestany, possiblement hàgim perdut l'oportunitat de fer un estudi sociològic sobre com era una societat que emprava aquests ganxos per a estotjar els rebuts, uns ganxos artístics que a Felanitx feia el llauner. El de la foto és un d'aquests i encara està actiu. De fet, vaig fer aquesta foto dimecres passat.•
Vicerector de la UOC