En democràcia, les sentències s'han d'acatar. I les lleis s'han de complir. Però no selectivament: aquesta sí, però aquella no, que no m'agrada. Que ho diguin, idò, al senyor Font de Mora, conseller de la Generalitat valenciana, que ha fet el sord a 34 sentències de diferents tribunals de justícia sobre la identitat lingüística entre valencià i català als efectes d'homologació de titulacions o pel fet que les universitats valencianes en els seus estatuts havien oficialitzat la llengua dels valencians amb el nom amb què és coneguda per la comunitat científica mundial (i també per la Real Academia Española, uep!), ço és "llengua catalana".
Que ho diguin, sinó, a l'alcalde de Madrid, la ciutat més endeutada de l'Estat, que ella tota sola acumula el 40% del deute sencer de les ciutats espanyoles més grans. Quan Alberto Ruiz Gallardón a mitjan novembre va sol·licitar al president del Govern espanyol que, excepcionalment, li permetés demanar més préstecs per fer front al venciment, aquest desembre de 2010, d'un de 275 milions d'euros, Zapatero li ho va refusar: el límit d'endeutament d'una comunitat local no pot passar del 75% dels recursos propis i les normes legals s'han de complir. El deute de Madrid supera els 7.000 milions d'euros, quasi 2.200 euros per cadascun dels seus 3,2 milions d'habitants, o sigui el 160% dels seus ingressos.
Les sentències s'han d'acatar, òbviament, en un Estat de Dret i democràtic. Però aquests escrividors espanyols, tan nacionalistes ells, posats a veure incompliments, no es fixen en petiteses, sinó en coses essencials, com les que resolen que el castellà ha de ser llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya i no a Austràlia, perquè la gent d'allà no són espanyols i aquí sí. I, fins que no es demostri el contrari, aquí no hi ha més nació sobirana que l'espanyola; de manera que, segons la lectura que els jutges del Suprem fan de la Constitució, el poble català no pot decidir res de forma sobirana sobre el seu àmbit territorial.
Tanmateix, una cosa és la llei i una altra -de vegades ben diferent, ai!- són els drets. I, com va proclamar el famós canonge vigatà, "poble que mereix ser lliure, si no li ho donen, s'ho pren". De la mateixa manera que els tres recurrents de Catalunya van creure que la decisió, democràticament adoptada per la societat catalana, d'impulsar la llengua catalana com a llengua vehicular d'ús preferent, era un acte d'imposició i un abús intolerable. Altres podem pensar que no hi ha dret que en una societat plural hi hagi persones que no accepten determinades normes adoptades democràticament, com, per exemple, que la política lingüística catalana es basi en un model d'integració en el qual es vol que el català sigui la llengua preferent o vehicular de la nació i que tot ciutadà català, o tothom que s'integri en aquesta societat, domini activament aquesta llengua. En paraules del professor Moreno Cabrera (catedràtic de Lingüística de la Universitat Autònoma de Madrid): "El model lingüístic seguit a Catalunya pretén que no hi hagi cap ciutadà català que no sàpiga el català, per tal de produir una societat lingüísticament integrada a través d'una llengua comuna, de convivència i d'enteniment: la llengua catalana".
En efecte, és així. Però ens trobam que l'ordenament legal espanyol no ens permet assolir aquest desideràtum democràtic. Què fer? Idò, mirin. Si els mallorquins, catalans i valencians no haguessin desobeït les ordres de les autoritat que ens prohibien representar el Cant de la Sibil·la, amb tota probabilitat avui no seria un Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Amb la seua declaració, la Unesco ha reconegut, de fet, el valor i els coratge dels qui en el seu moment van saber plantar cara a unes determinacions contràries al dret del nostre poble (o de la nació catalana -com vostès vulguin-), que una sentència del Tribunal Constitucional espanyol, en canvi, no reconeix com a nació.
Ja veureu com s'estat serà molt més complidor en es cas de s'educació a Catalunya que a posar es senyors Font de Móra i Gallardón a ratlla