Wikileaks, agraïts al sistema

En la primera, Wikileaks va destapar 391.832 documents secrets sobre la guerra de l'Iraq, que varen revelar la veritable xifra de morts que hi ha hagut durant els set anys de conflicte i que, a més, varen permetre confirmar dos rumors tan greus i estesos que exigien a les totes de ser desmentits o corroborats: l'ús sistemàtic de tortures per part de l'exèrcit nord-americà i les ajudes de l'Iran a les milícies iraquianes que s'enfronten a les tropes aliades. La segona filtració ha consistit, en canvi, a treure a la llum els cables i informes confidencials confegits per la diplomàcia americana sobre diferents polítics i països d'arreu del món.

La diferència entre una i altra filtració em sembla evident i del tot rellevant. Vull dir que, mentre que els documents de la primera funcionen com una denúncia i fins i tot com un toc d'alerta potser correctiu a les males pràctiques dels EUA a l'Iraq, la segona és només una explosió de xafarderia alt standing. Ja dic ara que, tant en un cas com en l'altre, el que ha fet Wikileaks em sembla bàsicament positiu, malgrat els inconvenients que causa als EUA i la situació d'indefensió en què col·loca unes persones -el govern i el cos diplomàtic nord-americà- que únicament s'esforcen a fer -com tots els governs i tots els cossos diplomàtics del món- la seva feina.

He mostrat en altres ocasions la meva disconformitat amb les ideologies i amb les actituds antisistema, la majoria de les quals em semblen d'un redemptorisme meitat de pa sucat amb oli i meitat molt perillós, propi dels il·luminats que prometen instaurar el paradís a la terra, amb la miserable condició d'haver convocat abans una o altra casta d'apocalipsi.

La cosa és que, més enllà de les intencions d'Assange i de les il·lusions dels seus seguidors, Wikileaks em fa l'efecte de ser molt més que una arma antisistema. Això ho seria si, per exemple, posàs en circulació documents falsos, fets a posta per posar en un destret el govern nord-americà. No és el cas. Cap dels documents filtrats per Wikileaks no ha estat rebatut oficialment per ningú. Tampoc ningú ha articulat una crítica raonable i convincent contra Wikileaks. La crítica més repetida que s'ha sentit fins ara és que les filtracions poden suposar una amenaça per als EUA i per a molta gent que treballa, de bona fe, en la defensa i protecció dels ciutadans nord-americans.

És una crítica comprensible. El problema és que això mateix podria haver-se dit de totes les exclusives periodístiques que causaren un terratrèmol que transformà, de la nit al dia, la realitat política d'un determinat país. Siguem clars: ¿per què és legítima la informació secreta que arreplega i publica un periodista d'investigació i, en canvi, no ho és la que ens arriba a través de Wikileaks? Més: ¿per què s'ha d'esperar transparència de part de Wikileaks quan no se'n va esperar de part de Woodward i Bernstein, els quals varen callar sempre la identitat de qui els va posar sobre la pista que va dur a la dimissió de Richard Nixon?

Dit això, també cal deixar clar que si els dirigents de Wikileaks s'especialitzen a destapar només les interioritats més o menys tèrboles dels EUA, aleshores no tan sols perdran tota credibilitat sinó que fins i tot demostraran ser pitjors que el més pervers dels antisistema. Demostraran ser uns traïdors als benaurats valors de la democràcia occidental, sense els quals ells mai no haurien après que la llibertat d'expressió és més important que els secrets d'Estat.