La província més exòtica: el Sàhara

El 1958, després de la derrota dels irregulars marroquins i dels seus aliats sahrauís, i de la cessió de Tarfaia al Marroc, l'Espanya franquista optà per intentar aturar el temps i assimilar teòricament el Sàhara Occidental al territori metropolità. El gener d'aquell mateix any, es va crear la província del Sàhara, "tan espanyola com la província de Conca", segons qui arribaria a esser president del Govern, l'almirall Carrero Blanco. El 1962, es varen organitzar els dos primers ajuntaments que imitaven el funcionament dels consistoris franquistes. Es tractava d'El Aaiun, la capital del Sàhara des del 1947, amb un ajuntament de dotze regidors, i de Villa Cisneros, l'actual Dakhla, amb un consistori de vuit membres presidits per un batle natiu, un notable de la important tribu Ulad Delim. El 1963, es va ampliar el marc institucional sahrauí amb la creació d'un Cabildo Provincial, una mena de Diputació, que incorporava representants tribals. El seu primer president fou Jatri uld Yumani, cap de la tribu Erguibat, que en la guerra del 1957-58 inicialment havia donat suport als irregulars marroquins però després, quan degué preveure que no tendrien èxit, es va passar als espanyols.

La nova província "espanyola" també va enviar procuradors a les Corts franquistes. Primer, el 1963, varen esser tres, i després, a partir de 1967, foren sis. Aquell mateix any, es va crear l'Assemblea General del Sàhara, coneguda com a Yemaa, que era un organisme consultiu que representava la població nativa, amb 40 membres elegits directament i 42 de nomenats a dit. Hi eren representades totes les tribus del Sàhara Erguibat (45 escons), Ulad Delim (12), Izarguien (9), Ulad Tidrarin (7), Arossien (5) i les tribus menors (7).

Tot aquest esforç institucional, sempre en un context autoritari i repressiu, va anar acompanyat d'un important desenvolupament econòmic. En els anys seixanta, per primera vegada des de la seva arribada cap al 1884-85, Espanya va esser capaç de modificar les condicions de vida de bona part de la població del Sàhara Occidental. Un element fonamental, motor econòmic de tot el territori, fou el jaciment de fosfats de Ued Bu Craa, que començà a funcionar el 1969 i al final de la colònia donava feina a 2.700 persones, 954 de les quals eren sahrauís. La població (74.000 habitants el 1974) es va anar sedentaritzant i les ciutats cresqueren molt en poc temps. Sobretot El Aaiun, que va passar de 9.000 habitants a 28.000 en set anys. Es varen construir nous barris, com Casa Piedra, però així i tot proliferaren les tendes de campanya com un anell gegantí que envoltava la ciutat. Molts de sahrauís passaren d'esser pastors nòmades a peons de la construcció, militars de l'exèrcit espanyol o comerciants. Alguns, pocs, es convertiren en treballadors qualificats i 38 aconseguiren un títol universitari. La sanitat i l'ensenyament milloraren molt i milers d'infants anaven, per primera vegada, a l'escola.

No hi ha dubte que la tecnocràcia franquista i el capitalisme espanyol estaven menant el Sàhara Occidental des de l'antiguitat fins a la contemporaneïtat. Però l'occidentalització i l'espanyolització varen esser parcials. Els sahrauís i els espanyols no es mesclaven i el poder adquisitiu dels primers era la meitat que el dels segons. Fins i tot un informe elaborat per les autoritats de Madrid destacava el racisme dels peninsulars i la frustració dels natius.
D'aquesta insatisfacció, de veure que la riquesa del Sàhara era controlada pels espanyols, i d'un context internacional hostil al colonialisme europeu, sorgirà un potent nacionalisme sahrauí: el Front Polisario.