La violència de gènere és la violació dels drets humans més greu que avui coneixem i, malauradament, afecta totes les races i cultures. Les dones pateixen diverses formes de violència perpetrades pels homes i són sovint maltractades pels seus propis companys sentimentals, que n'abusen.

No puc deixar de sentir ràbia quan llegesc notícies que parlen de casos de dones que pateixen violència de gènere. Moltes vegades, quan ho llegim és perquè ja han mort en mans dels seus companys. Fa poc més de 15 dies, una kenyana de 50 anys va ser presumptament morta pel seu marit a Pollença. És el segon cas mortal de violència masclista que es registra enguany a les Balears. En llegir-ho, evidentment, em vaig entristir molt, perquè jo tenia la idea que a Europa les dones estaven més protegides, però sembla que la violència domèstica és incontrolable fins i tot amb un marc legal més favorable.

M'agradaria parlar de les dones immigrants, perquè per a elles és difícil sentir-se protegides. A més, culturalment parlant no s'accepta que el maltractament s'hagi de comunicar. Per això, no s'atreveixen a telefonar a la Policia quan els seus marits les maltracten. Moltes dones immigrants maltractades tenen massa por de parlar del que passa rere la porta de casa i comunicar l'abús a què són sotmeses. Les dificultats per denunciar el maltractament també són agreujades, en aquests casos, per la barrera lingüística, la por de ser detingudes o deportades i el rebuig de la seva comunitat. De vegades, la pobresa les fa encara més vulnerables: hi ha dones que depenen econòmicament de la persona que les maltracta i no poden imaginar com se'n sortirien sense el suport econòmic del company.

Entre tots ens hauríem de prendre seriosament la violència contra les dones, perquè la situació no ha millorat gaire en ple segle XXI. Durant molt de temps, les dones del meu país, Zimbàbue, no podien denunciar la violència domèstica a cap comissaria. La Policia no acceptava resoldre denúncies de violència domèstica perquè, de fet, no hi havia un delicte específic de violència de gènere. En tot cas, la denúncia quedava inclosa dins d'un assetjament comú.

Fins i tot quan alguna persona era condemnada per assetjament, la resolució de la sentència es basava sobretot en el grau del dany causat. Per tant, hem de reconèixer que, efectivament, alguns graus de violència eren acceptats i quantificats. Aquells anys s'esperava que quan una dona era maltractada o patia abusos, havia de parlar-ne amb els parents més propers, mai amb persones de fora de la família -perquè a una dona no li corresponia parlar dels seus problemes amb estranys. Sovint, tot plegat se solucionava sense protegir la dona: els parents s'encarregaven de "difuminar" les diferències entre marits i mullers i prou. Encara ara hi ha algunes dones que pensen així i que accepten el fet que un home les maltracti "per amor".

Durant dècades, la violència ha estat emprada pels homes com una via per disciplinar les dones. En essència, tot es redueix a una qüestió d'un abús flagrant cap al gènere femení. La majoria d'homes que exerceixen la violència domèstica volen controlar les dones i tendeixen a justificar l'abús físic que perpetren rere preceptes com la cultura, la tradició i la religió. Quan jo era petita, el maltractament era un fet habitual. Era una d'aquelles coses que es veuen sense qüestionar. Aleshores, jo pensava que aquelles conductes formaven part de la vida, però ara mateix no em puc imaginar que una relació sentimental inclogui abús o maltractament.

L'any 2007 va ser decisiu per a moltes dones de Zimbàbue que havien patit violència de gènere perquè, finalment, es va aprovar la llei sobre violència domèstica al país. Les organitzacions en defensa dels drets de les dones varen haver de lluitar durant dècades perquè el projecte de llei de violència domèstica arribàs a aprovar-se, el 2007. A partir d'aleshores, la violència domèstica va esdevenir un delicte amb conseqüències legals de tipus econòmic i psicològic. Malgrat això, encara ara hi ha pràctiques culturals que degraden la dona, com ara la prova de la virginitat, la mutilació genital femenina, el dot i el costum d'oferir al·lotes joves com a pagament compensatori en disputes entre famílies. Així doncs, aquests dies és encara necessari tenir present que és cosa de tots, els homes i les dones, que aturem la violència de gènere, una conducta que hauria de ser rebutjada totalment arreu del món.