Les campanyes electorals fan renou, molt de renou, i va millor prescindir-ne una mica per entendre allò que representen realment les diferents opcions. Tanmateix, si no hi ha cap fet espectacular que el canviï, el vot es decideix abans. I, en funció d'això, jo diria que les enquestes atribueixen a cada partit molt aproximadament els vots que es mereix.

El Tripartit, la coalició d'Iniciativa, Esquerra i PSC, va ser el resultat de la convergència de voluntats ben heterogènies. Iniciativa no tenia cap més opció que fer costat a un govern d'esquerres: és dogma que, d'ençà de la seva decadència, els comunistes s'aferren a les opcions més properes com si fossin salvavides. Això els permet, si poden entrar al govern, desenvolupar la seva estratègia bondadosa, però d'eficàcia limitada: s'han especialitzat a cercar i aplicar solucions... fins i tot quan no hi ha problemes. El cas més clar fou la prohibició de funcionament de les fonts públiques de Barcelona fins molts de mesos després que s'acabàs la sequera amb unes pluges abundantíssimes que deixaren els carrers negats i els embassaments a punt de vessar. També és digna d'assenyalar la limitació de la velocitat a 80 quilòmetres per hora en autopistes de 4 o 5 vies tant si hi ha molta circulació com si no n'hi ha gens. Amb aquest comportament fidel als seus principis intervencionistes emprenyen molta de gent, però fan contents un 5% de la població (un 10% dels votants): sempre n'hi ha que, davant qualsevol repassada, els surt aquell "més fort!" que tots hem sentit quan, de nins, arribàvem a ca nostra amb unes bones genolleres.

ERC, s'ha vist clarament, tenia una obsessió per l'ocupació. L'ocupació de cadires i l'ocupació de l'espai polític de Convergència. Ha fracassat en el segon objectiu, i això l'arrossegarà probablement a fracassar també en el primer. I això que els dos objectius eren ben lícits: es tractava de fer les coses tan bé (des del govern, des de les cadires), que la població catalana arrribaria a entendre que convenia més el nacionalisme d'esquerres que l'altre. L'hegemonia d'Esquerra dels anys de la República era un precedent que es podia repetir. Ha fallat, però, per uns quants motius. Cronològicament el primer fou la indignitat: el partit permeté, impassible, la destitució del seu líder, Carod-Rovira, quan tenien la clau del govern. Les cadires passaren davant la dignitat. La supeditació del nacionalisme a l'esquerranisme també fou fatal. L'estratègia de fons de l'esquerranisme destrossà la tàctica de l'equidistància entre CiU i PSC que ERC proclamava, i això deixà visible la impostura del discurs. El viatge des del dogmatisme solvent, però gens nacionalista, de Carod, fins al tacticisme desmantellat i un punt groller de Puigcercós, ha estat massa poc dissimulat aquesta vegada. I la pretensió d'escorar el PSC cap al catalanisme ha resultat una quimera: la realitat és que ERC s'ha acomodat a l'axiomàtica espanyolista del PSC.

El PSC va jugar a la polissonada amb el PSOE en les passades eleccions. Zapatero havia pactat amb Mas que governaria la llista més votada, i CiU faria costat al PSOE a Madrid. Però Montilla i l'ala marxista d'ERC decidiren aprofitar l'oportunitat, pactaren un govern en poques hores i guanyaren per mà a l'estratègia de Madrid. Zapatero encara no entèn la indisciplina de Montilla. Diumenge, ben segur, no plorarà la seva desfeta. I la desfeta del PSC arribarà per les mateixes causes que aquí no deixen progressar el PSIB: els governs regionals del PSOE gestionen acceptablement els problemes corrents, però ignoren la decadència lacerant de la nació que som la Catalunya continental i la insular. Necessitam poesia èpica, i ens donen prosa administrativa.

CiU ho té fàcil: després de guanyar les dues darreres eleccions, ha sabut administrar la frustració dels seus votants i la dels desenganyats del Tripartit. El govern li caurà igual que una fruita madura.
El Partit Popular de Catalunya i Ciutadans es disputen el mateix espai de l'espanyolisme lingüístic. Ciutadans és un partit molt més precari que el PP, però sobreviu, curiosament, perquè no ha de moderar el seu discurs com demana sovint Rajoy als seus que facin. Encara que sembli un sarcasme parlar de moderació en l'anticatalanisme del PP, sempre n'hi ha que són capaços de rompre marques. Per això, Ciutadans traurà els diputats que mancaran al PP per entrar al selecte club dels partits grossos de Catalunya.