Les llengües són molt més que codis de comunicació. Quan la llengua d'una comunitat desapareix és senyal que també ho fan molts altres components de la seva identitat. No desapareixen les llengües dels qui tenen plena sobirania, sinó que, quan passa, sempre són, amb més o menys acarnissament, comunitats sotmeses.
La relació entre identitat i llengua és forta i complexa. Una llengua crea solidaritats i complicitats entre els individus que la comparteixen, les quals fan aflorar amb entusiasme singular quan coincideixen fora del seu territori. Quan som fora del nostre país i sentim qualcú que parla en la nostra llengua, tendim a parar-hi atenció o a establir-hi contacte, simplement per aquest fet; cosa del tot inusual dins el nostre territori. Això s'intensifica quan es comparteix, a més de la llengua, la varietat dialectal. Segurament perquè compartir una llengua o una varietat seva és, en general, indici de compartir més coses. D'altra banda, les llengües solen associar-se a perfils humans determinats (a característiques físiques i, en determinats casos, també a funcions socials). Aquest fenomen es fa més evident quan la llengua de què es tracta és marginada en el seu propi territori, com en el nostre cas.

Sovint trobam exemples que les característiques de l'interlocutor (ja siguin físiques o de rol) dificulten l'ús de la llengua catalana o, fins i tot, l'amaguen. Passa amb les professions. Per exemple, comença a ser habitual que a infermers i metges els pacients catalanoparlants, advertits per l'experiència, s'hi adrecin en castellà, alguns amb dificultats evidents. I associen tant el castellà a aquesta professió que el sanitari pot contestar-los en català i els pacients no percebre-ho i continuar -n'he estat testimoni- en castellà.

També amb les procedències. A una al·lota francesa adesiara li passa que parla en català amb un interlocutor que li contesta en català, fins que diu, si la conversa hi du, que és francesa, llavors l'altre canvia al castellà.
I amb l'aspecte físic. Un conegut em va contar que un pic va demanar una informació a una dona que no el veia (el tenia darrere), la qual li va començar a respondre en català, però, quan es va girar i va veure que era negre, es va com a espantar i, mig travant-se, passà a parlar-li en castellà.

Aquests exemples mostren l'arrelament que, en algunes persones, té la idea que la llengua catalana només la poden usar persones d'unes característiques concretes; tant que arriben a no percebre-la quan qui la parla no té aquest perfil. L'aparença de l'interlocutor amaga la llengua. Però també pot passar al revés. Que la llengua amagui l'aspecte de l'interlocutor. El protagonista de la darrera anècdota un dia anava per un carrer del seu poble darrere una dona, que el coneix, i el qui devia ser el seu nét, que no viu al mateix poble; el nin el va veure i va dir a sa padrina que hi havia un negre; la dona es gira i, quan el veu, diu: "No és un negre, és en tal (el nom de pila)". És un cas semblant al d'una al·lota gal·lesa que va anar a l'Escola Oficial d'Idiomes per a matricular-se a un examen per a obtenir un certificat de llengua espanyola i es va adreçar en català a la persona que l'atenia; aquesta li va dir que no ho podia fer perquè només s'hi podien presentar els estrangers.

Hi ha aquestes dues alternatives. Que avancem en un sentit o un altre, que sigui un factor de reclusió o segregació o un pont cap a la integració, depèn de com desitgem que es gestioni aquesta situació i de les intencions de les persones que posem al capdavant de les nostres institucions.