La proximitat de les eleccions catalanes de 28 de novembre suposa una bona oportunitat per comentar qüestions interessants que aquests comicis posen damunt la taula. La primera qüestió que em sembla rellevant és el caràcter estructural del nacionalisme al Principat. Durant anys es va dir i repetir que això de CiU se sostenia per l'enorme personalitat de Jordi Pujol i que, per tant, una vegada l'homenot fugís de l'escenari aquesta força política es dissoldria com un sucre. També es va dir, amb una visió més espanyola, que el nacionalisme perifèric anava per avall, que la seva tendència era descendent, que s'imposava el procés bipartidista (PSOE-PP)... Bé, és evident que les coses no semblen anar per aquí. En la meva modesta opinió, el catalanisme centrista i liberal que representa CIU és estructural en la política catalana, no és conjuntural, i per això els que des de Catalunya i des d'Espanya li cantaven les absoltes sembla que s'equivocaven. Altra cosa és que tengui alts i baixos; aquest és un tema diferent i que pot obeir a dinàmiques conjunturals.

La segona qüestió que em sembla rellevant està relacionada amb el lideratge. Diria que a Espanya, en general, tots els líders que no provenen de la transició han estat sèriament posats en dubte. Es deia que Aznar era l'antilíder i que Zapatero era un bambi sense taules. També en el cas d'Artur Mas hi va haver una crítica important, que si no es despentinava, si era un gestor gris, si no tenia carisma. Supòs que aquesta tònica general respon a múltiples factors. Un d'aquests factors és que la proximitat desfà el mite i que la transició tenia una carrega emocional anormal en una monòtona democràcia. Avui en dia, sembla evident que el lideratge de Mas no es troba en entredit, si bé sempre està condicionat als resultats electorals. Pens que és indubtable que la perseverança i la constància han estat bàsiques per a la consolidació d'aquest lideratge.

La tercera qüestió que també crec mereixedora de comentari és l'impacte de la campanya. Ja fa molt de temps que sostenc que la política ha entrat en una espiral de frivolitat i superficialitat molt preocupant. I també sostenc que això, en part, és culpa de polítics i partits però que també, en part, és culpa d'algunes lògiques perverses dels mitjans de comunicació i del màrqueting. Els periodistes s'estiren els cabells amb els temes que centren i protagonitzen la campanya, i tenen raó, però també ens hauríem de demanar quina és la receptivitat i disponibilitat per canviar aquesta agenda i introduir-hi temes més de fons. En aquest sentit vaig llegir o sentir un apunt que crec demostratiu de l'estat de coses; aquest punt deia que abans els mitjans comparaven les propostes programàtiques dels diversos partits, però que ara això ja no es fa, se suposa que per manca d'interès.

I aquesta, precisament, és una de les claus: què interessa i qui decideix el que interessa. Perquè, encara que això sigui una espècie de peix que es mossega la coa, si s'ha decidit que una cosa no interessa, encara que tu estiguis convençut que sí que interessa la teva convicció quedarà en el silenci i en la indiferència. Em fa la impressió que el pes de la lògica publicista en la decisió del que interessa és massa gran i s'està desproporcionant.

Bé, aquestes tres reflexions parteixen d'un supòsit específic que és el català, però tenen paral·lelismes i reflexos per la política de les nostres illes que, òbviament, té la seva pròpia singularitat. Prendre mostra o deixar-ne de prendre no és allò important, la meva pretensió és intentar repensar els processos que duen a determinades coses. Uns processos que solen ser més complexos que l'explicació simplista amb la qual matam el tema.