Els economistes insisteixen en la teoria que la confiança és el motor dels mercats, i que qualsevol rumor o notícia afecta una maquinària fonamentada en l'oferta i la demanda. Tot allò que fa referència als mercats està afectat per la inquietud i la incertesa, en part, creada pels especuladors. Aquest col·lectiu també té una presència rellevant en la resta d'activitats humanes i viu imaginant que marca el ritme emocional de les nostres vides. Tot està tocat per la pandèmia de la desconfiança, i molt empestat pel poc interès. Vivim temps marcats per les emocions negatives, pel déficit de confiança en nosaltres mateixos, en la nostra tribu i en el nostre país. També amb els projectes mesiànics supraestatals. Durant dècades ens havien educat com a milicians del mercat, i ens havien preparat per a ser durs i intransigents, perquè el món estava dominat per éssers que tàcticament només sabien presionar i asfixiar.

El poder tenia els seus propis rànquings, un dels principals era la capacitat de tenir un contracte blindat i amb unes exigències professionals insuperables. Allò que importava no era el que sabies fer sinó allò que demostraves que havies aconseguit. Cobraves en funció del compte de resultats que donaves a la teva empresa. Aquests mercats financers mundials operen de nit, a l'ombra d'altres poders, perquè els doblers només coneixem l'obscuritat i la tenebra. La política ha estat, lamentablement, la pantalla d'aquesta cultura, l'escola d'aquesta mentalitat i l'oficina d'intercanvi d'aquesta manera de viure que està a punt de ser enterrada definitivament en la fosa comú dels apestats. Enric Juliana parlava aquests dies, a La Vanguardia, del mal de la indiferència política; Víctor Pérez Díaz oferia una anàlisi encara més fina, a El País, tot apostant per qüestionar les responsabilitats davant la desafecció i la desconfiança de la societat amb la política.

Són opinions que podeu llegir aquests dies a mitjans de comunicació solvents, emparats per estudis i análisis avalats per fundacions de prestigi. Tot plegat perquè l'home actual viu una metamorfosi dolorosa, però positiva. Neix un home nou, una societat nova i una forma nova d'entendre la vida. És un moment dolç per a la consciència. A partir d'una lectura atenta i crítica de tot allò que està passant hom dedueix que els indicadors no són tan negatius, ni tan catastròfics, ni tan alarmants com els gurus de les finances ens volen fer entendre. Perquè el món ja no pertany als poder convencionals del segle XX. L'home actual s'està rebelant contra els poders econòmics, singularment contra el mite del poder infinit de la banca i de les finances. La cultura de la desconfiança està traslladant el seu punt de mira als directius de la banca, perquè aquests havien desitjat poseir alguna cosa més que les nostres voluntats. Volien decidir amb els nostres estalvis i aspiraven a compensar la nostra llibertat amb quotes d'esclavitut. Tot això també està fent el bategot. Aquest món de prepotència, de gegants amb els peus de fant i d'espantaocells sense ànima és objecte d'inspiració per a rèquiems i necrològiques. Ningú no tira cosses a un ca mort.