Si hem de fer cas a l'Enquesta d'hàbits socials, feta per l'Institut d'Estadística de les Illes Balears, la situació socioeconòmica de les famílies illenques és d'allò més complicada. Quasi el 32% ha de fer front a la vida amb uns ingressos mensuals inferiors als 1.500 euros, i pràcticament la meitat dels quals s'ha de conformar amb manco de 1.000 -bé, això de conformar és un dir, és clar-. La informació sobre aquest fet no aclareix si es tracta de doblers bruts o nets. En qualsevol cas és molt poc, per viure a les Balears. Fins i tot si tenim en compte que és una enquesta -feta sobre una mostra de 3.500 ciutadans- i, per tant, amb el marge d'equivocació lògic, la dada escarrufa. Segurament, emperò, la realitat és bastant pitjor. Si més no així ho permeten entreveure les dades que anualment fa públiques l'Agència Tributària sobre ingressos declarats a Hisenda. Més del 40% dels declarants el 2007 -darrera dada coneguda- guanyaren manco de 12.000 euros bruts al mes.

La xacra social de l'atur és un drama personal per qui la pateix. Però no és molt més boiant la situació d'aquells centenars de milers d'illencs que han de sobreviure amb ingressos tan baixos com els que reflecteix l'enquesta referida o clarament mostren les declaracions a Hisenda. Estam parlant d'un grup social enorme -al voltant del 40% que ingressa manco de 12.000 euros bruts a l'any- que conforma la classe baixa i que té un gruix que s'acosta perillosament al de la classe mitjana -un 43%, que ingressa entre 12.000 i 30.000-, mentre que només una mica més del 17% de les Balears es pot considerar que pertanyen a la classe alta, és a dir aquells que ingressen més de 30.000 euros bruts a l'any. I entre aquest rics hi ha una gran diferència entre els del tram més baix -entre 30.000 i 60.000, 13%-, els del mitjà -de 60.000 a 150.000, un 3,5%- i els del superior -més de 150.000, un 0,66% .

Aquests apunts d'ingressos, tant particulars com familiars, ens donen una informació que si hem de traslladar a l'elucubració política i electoral no transpira res que sigui gaire optimista per als partits governamentals. Si realment les eleccions s'haguessin de saldar per, sobretot, la situació econòmica familiar i personal de cadascú -com deia aquell assessor de Clinton-, el PSOE i el PSM tendrien un futur més aviat negre a les Balears. Ara bé, sabem que, tant a tot Espanya com a la nostra regió, el comportament electoral és desgraciadament molt estable -es vota més per identificació amb sigles, o per ideologia bàsica, si es vol, que no per la situació real que gaudeix-pateix cada individu- i que les variacions són poc importants estadísticament. El que passa, emperò, és que en aquestes petites variacions estadístiques hi sol haver -o almanco hi pot haver- la diferència entre el tot i el res polític. O sigui governar o quedar-se a l'oposició. Des d'aquest punt de vista, idò, la situació socieconòmica en què es troba la majoria de la població balear a l'entrada a la recta final cap a les eleccions no somriu gaire a l'esquerra governamental.

Tenint en compte aquesta realitat social, els estrategs esquerrans hauran de filar molt prim per continuar gaudint del poder. Segurament basaran l'estratègia electoral en molta ideologia negativa -que torna la dreta!- i confiaran que sigui suficient per emmascarar el seu fracàs a l'hora de fer més igualitària la societat.