Novembre se'ns esmuny, indefectible, de les mans. Entretant, nosaltres, els fredolics mediterranis, atacats per humitats irruents que fan cruixir l'ossa, anam posant-nos més i més tels de ceba -llanes i pells-, un damunt l'altre. La jeia habitual de l'onzè mes avança entre núvols opalescents i pluges cristal·lines, ara a semalades, ara en degoteig lànguid però pertinaç. D'ençà de les acaballes de l'estiu, al punt orbicular en què ens trobam respecte del sol, l'atmosfera s'ha transformat en un prodigi de nitidesa i d'aire net, vívid, confortablement hialí. Segur que també vosaltres heu observat el subtil fenomen. Menorca, posada en l'agradable primavera d'hivern, presenta un carés que, a mi, em sembla un dels moments propicis de l'any. I els titll ara de propicis tot pensant en el gaudi del paisatge, en la revifalla esponerosa i verdíssima que experimenta la natura. L'illa té, en aquest sentit, dues grans, fabuloses eclosions: una inversa respecte de l'altra.

Primer, es fa la primavera d'estiu, la inestabilitat meteorològica de la qual ens condueix a la xafogor, als vents ardents africans i a una mena de pastositat de l'aire que arriba a graus enervants. En canvi, la segona eclosió, aquella que es produeix durant la primavera d'hivern, la tendència és de signe oposat; segons com, diria que alliberador. Ens situa, dic, en els dominis dels vents incisius, de tall d'acer, de gola d'energumen; però, fet i fet, diàfans, amb aquella punta de frescor molt saludable. És també l'etapa de les pluges que hi fan bugades feineres i ufanoses, una rere l'altra, a raigs de lleixiu. Aleshores, surt al rostre de la geografia menorquina la coloració feraç de la pastura ramadera que tot ho vesteix amb teles d'alta costura; que banya els boscos amarant-los fins a les arrels; i que, en súmmum de tot plegat, tonifica la terra agrícola com si es veiés ressuscitada després del coma etílic de l'estiu turístic.

Per mi, la característica admirable de la primavera d'hivern és trobar, d'un dia a l'altre, el contrast de bo i dolent. De cop i volta, se us precipiten hores de tempesta marítima i terrestre (tramuntana geniüda, pluja de remolc, caiguda del termòmetre a pic), i, l'endemà, com si res no hagués passat, apareix l'assossec i l'ambient assolellat, dòcil, agradabilíssim. És com si la tardor ja ben arrencada anés llençant avisos intermitents de l'escalonada però irrefrenable aproximació de l'hivern estacional. Així mateix ho consideràvem aquesta setmana amb un meu amic, un tipus savi en geografia física, capaç d'interpretar d'una ullada el codi secret i misteriós dels núvols quans ens creuen per dalt del cap. Tots dos acostumam de fer sempre, plegats, el cafè matinal pels volts de Ciutadella, el punt que més triga a rebre les bonances de l'aurora menorquina.

Idò, resulta que, en aquestes setmanes que corren, adés ens hem hagut de refugiar dins la panxa de l'establiment, xops de la clepsa als calcetins; i adés hem romàs com a turistes plàcids asseguts a la terrassa, a l'aire lliure, esguardant la facècia i embadalint-nos per la serenitat ambient, mentre que hi debanàvem comentaris sobre l'elegància del cel esbandit. O aprofitàvem, com dos canonges amb missa cantada i berenats, el sol de flama daurada que escalfa el nostre niell a foc lent.

La definició plàstica i estètica que Menorca presenta en els mesos de tardor és pulquèrrima. La transparència i la puresa de la llum no hi té rivals de pes específic. Amb Mallorca i les dues Pitiüses, tenim, en aquestes dates, la pulcritud aèria més fascinant de tot el Mediterrani occidental. Els perfils de les pedres i de les muntanyes (per a nosaltres, el singular pic del Toro), de l'arbrat, de l'aigua dels bassals i els torrents, dels brots de la sembra; totes, absolutament totes les formes minerals, animals i vegetals prenen una nitidesa fastuosa irrepetible. Conformen uns ingredients d'una humanitat i una sobrietat que fan úniques les Balears. I a llurs oblidats indígenes, també.