"Després de recórrer tot el perímetre de la sala de les Passes Perdudes, travessà la galeria Marchande, de la mateixa manera que ho feia tres cops per setmana des de feia quasi mig segle. Assegurava que aquell passeig, del qual no podia prescindir, li permetia respirar l'aire pur del Palau de Justícia. Tot era en la seva persona rutinari: des de la seva monòtona manera de caminar fins aquest particular costum, en topar-se amb un col·lega, de fer una lleu reverència prenent la toga amb la punta dels seus dits. Els dilluns, dimecres i divendres, exactament a la una del capvespre, pujava la gran escalinata que mirava a l'avinguda del Palau per dirigir-se, sens prestar atenció a ningú, vers el guarda-roba dels advocats.
Allà, quasi sense pena, deixava el seu capell de feltre l'hivern i el groguenc canotier l'estiu, per amagar, amb el seu barret tirat vers el clotell, la nua nuca. Així cobert i sense llevar-se la jaqueta, es posava una desgastada toga sobre la qual no hi apareixia cap Legió d'Honor ni altra condecoració. Amb aquesta doble vestimenta semblava tenir una corpulència que era fora de tota realitat. En el moment de sortir del guarda-roba per començar la seva ronda habitual, completava la seva figura tot fent relliscar sota el seu braç esquerre una vella cartera de cuiro en la qual, com a tota peça de convicció, hi havlia un número de la Gazette des Tribunaux.
Un cop proveït d'aquests atributs professionals, començava a saludar els seus col·legues, ben convençut d'haver canviat l'incògnit de la vida civil pels esplendors de la vida judicial. En el Palau coneixia de vista tothom, des dels més il·lustres presidents de Sales fins als més humils escrivents, tot passant pel nombrós seguici d'apoderats, procuradors, advocats i advocatets als quals solia trobar per atzar en les diferents cambres caldejades, corredors polsosos i interminables escales..."
Aquestes imatges, quan és actualitat en el nostre país una quota molt alta de delinqüència i corrupció, cobren especial interès. Es tracta del fragment d'una novel·la francesa, La brute, de Guy des Cars, un autor que en aquest i altres textos va més enllà d'una simple intriga policíaca i planteja problemes profundament humans. En aquest cas, una criatura indefensa que per causa d'un error judicial ha de patir l'aclaparadora feixuguesa de la pena de mort. La víctima de tal injustícia és defensada per Victor Deliot, el personatge que hem evocat, el misser obscur carregat amb mig segle d'experiència i que l'ha de salvar costi el que costi.
Guy des Cars juga amb un efecte psicològic que colpeja les consciències i fa del relat un al·legat contra els defectes de la justícia humana, de vegades sotmesa a circumstàncies molt poc clares i, en diverses avinenteses, sospitoses. La rutina administrativa, la indiferència pública, la manca de suport humanitari, les ànsies per resoldre al més breu possible aquells casos que resulten empipadors, hi jugaven també un paper decisiu.
