La pèrdua electoral als Estats Units per part d'Obama és una mala notícia. Bé, si més no per a aquelles persones que tenim una mentalitat progressista i que hem vist amb simpaties els plantejaments polítics del president norda-mericà. El progressisme d'Obama li ha passat una factura que és excessivament elevada per a un mandatari nord-americà: haver de renunciar a parts substancials del seu programa, per mor d'un ample grup ultradretà que, endemés, ha impregnat les polítiques dels republicans. No puc entendre que el Tea Party sigui un grup que tingui en les dones les seves principals protagonistes: dones ultraconservadores, amb missatges simples, amb arguments que poc tenen a veure amb tota la lluita que les dones han desenvolupat al llarg de la seva història. Una invocació constant a Déu, a un patriotisme molt simple i a la davallada d'impostos, constitueixen els punts centrals de les teories d'aquesta dreta extrema, que pel que es veu ha arrelat a fons en l'electorat.

És llàstima que bona part de la població nord-americana no vegi amb bons ulls els esforços per tenir una sanitat millor, més universal, ni consideri les tesis d'Obama sobre el canvi climàtic, la cursa d'armaments o les polítiques socials més progressives que tenen els demòcrates amb aquest president. Resulta difícil d'entendre, des d'Europa, que tot allò que significa més protecció social, més benestar comú i majors compromisos amb educació i sanitat públiques signifiqui un rebuig frontal per part de parts molts significatives de la demografia dels Estats Units. La reducció de les actuacions públiques és l'altre gran cavall de batalla d'aquesta dreta brutalment simple, clarament classista en uns plantejaments que són avalats, i aquest és el problema, per grups molt nombrosos de les classes mitjanes i dels treballadors nord-americans.

Les lliçons a extreure'n per a Europa i per a Espanya són difícils d'extrapolar, però n'hi ha alguna que val la pena pensar: com més simple i superficial és el missatge, com menys matisos té, com menys compromís concret presenta, majors són les possibilitats que aquesta societat necessitada de missatges directes, durs i sense gaire cavil·lacions, assumesqui tota aquesta teoria. L'estratègia de la dreta, en el seu conjunt, sembla anar per aquí: també a Espanya, el PP no s'atreveix a comentar en veu alta el que realment pensa fer si guanya, i es limita a llançar frases tòpiques i buides que el que pretenen és aportar una confiança en una lletania simple i directa: no es volen impostos, llibertat total per a elegir escoles i continguts educatius, assumpció que la dreta és la que vetla pels més humils i la unitat sacrosanta de la pàtria, amb poques concessions a la riquesa cultural que composa l'Estat de les Autonomies.

Tot molt bo per vendre, perquè aquestes tesis, ben adornades, són bones de comprar. Però sense entrar en gaire més continguts, ja que fer-ho podria implicar adoptar compromisos i línies més concretes d'actuació que farien malbé el conjunt de l'estratègia. Ha sortit efecte als Estats Units, i ben segur que a d'altres bandes, entre d'elles Espanya; es pensa, des de la dreta, que aquesta idea pot ser la que proporcioni la victòria.

Obama ha intentat mobilitzar el seu electoral, i ho ha aconseguit molt parcialment. Aquesta desmobilització ha resultat clau perquè l'extrema dreta s'hagi fet amb el triomf electoral, i pugui marcar ara l'agenda del president. El de- sencís que molts diuen haver tingut amb el president nord-americà justifica, segons conten, la desafecció electoral dels demòcrates. Un cert infantilisme presideix aquesta conducta: com si Obama pogués solucionar tots els problemes pendents en dos anys! Confés que tot això em resulta familiar, ja que d'alguna manera, amb totes les matisacions que es vulguin, assistim a Espanya i a Balears a un procés paregut.

Aquí, també la gent progressista brama dient que se l'ha decebuda: que s'esperava més. Val. Hi podem estar d'acord. Però és important pensar en les alternatives a tot això, perquè ja tenim exemples i miralls on reflectir les coses: a Estats Units, el Tea Party marcarà posicionaments dels republicans i del president; a Espanya i a Balears, pot ser un PP també ultramontà el que acabi per determinar les polítiques del futur immediat.

L'admiració de Rajoy per Cameron és eloqüent; la dels conservadors balears per tot allò que s'està fent políticament a Madrid i al País Valencià en constitueix una altra mostra representativa. La desmobilització progressista porta a l'arraconament de les polítiques públiques: una conclusió que no es pot perdre mai de vista.