El Govern de les Illes Balears pretenia apujar una sèrie d'imposts generals (IRPF, transmissions patrimonials i successions). Una pujada que es deia que no afectaria tothom sinó només les rendes més altes. Aquesta proposta mereix una reflexió. El recent informe del Consell Econòmic i Social fet públic fa un parell de setmanes arribava a la conclusió, entre d'altres, que les Illes Balears és la comunitat autònoma amb la pressió per càpita més elevada de l'estat espanyol. Què vol dir, això? En la meva modesta opinió, això vol dir que pagam molts d'imposts; el problema, per tant, no és que la pressió fiscal sigui baixa. Quin és el problema, idò? El problema, també en la meva modesta opinió, és que l'enorme esforç fiscal que fan els ciutadans i les empreses d'aquest país insular no reverteix bàsicament en el propi territori.

És a dir, els imposts es paguen per contribuir a les necessitats col·lectives (educació, salut, infraestructures, seguretat...); el nostre problema és que, tot i que en pagam molts, d'imposts, aquests no retornen per pagar les nostres necessitats col·lectives sinó que se'n van mar enllà per no tornar. Mentre les Illes Balears continuïn patint un drenatge fiscal que supera el 12% del seu Producte Interior Brut tendrem problemes. El sistema de finançament és el gran problema. Es diu que tot i que això pugui ser cert mentre arriba la solució per aquest cantó alguna cosa hem de fer. I hi estic d'acord. Es poden fer algunes coses. El que no es pot fer és, de manera genèrica, tirar endavant iniciatives que perjudiquin els nostres ciutadans i les nostres empreses i que, a més, agreugin encara més el problema existent.

Apujar els imposts perjudica el consum i l'activitat econòmica que compta amb manco recursos per tirar endavant; és obvi que als sistemes europeus la fiscalitat no pot ser baixa perquè el sector públic té unes dimensions considerables que obliguen a un potent finançament, els marges de maniobra no són mai excessius. Ara bé, també és obvi que en el cas balear estam davant una vaca que ja dona molta de llet. El problema no és la quantitat de llet sinó com es distribueix aquesta llet. Perquè la distribució és perversa: hem de munyir encara més la vaca? Munyir-la més ens farà més competitius o engrandirà i donarà carta de naturalesa al problema?
Les respostes no són senzilles perquè és evident que necessitam llet per a la formació o per al benestar general; i encara que estiguem d'acord que hi ha mala distribució necessitam llet. Fins ara què s'ha fet? S'ha tirat del deute públic, ens hem endeutat. Què es pot fer? En la meva opinió, es poden fer tres coses. Primera, estrènyer encara més el cinturó mentre no es comencin a recuperar una mica els ingressos perquè hi hagi una certa reactivació econòmica.

Segona, cercar fórmules imaginatives que no gravin el nostre teixit productiu sinó altres possibles fets imposables amb una dependència exterior. I tercera, continuar batallant en el tema del finançament i en el tema del règim econòmic especial, darrer tema, aquest, en què aquesta legislatura no s'haurà fet res de res. Apujar imposts de manera genèrica ha de ser el darrer recurs. I fer-ho des de la demagògia, fent veure que el sistema no és progressiu quan és evident, com no pot ser d'una altra manera, que els rics ja paguen més, i utilitzant això per tapar les vergonyes de la baixada del sou dels funcionaris o de la congelació de les pensions, em sembla que no és el millor camí. Tenim un problema greu d'ingressos fruit de la crisi econòmica i el que ens ha d'obsessionar és com reactivam l'economia i no com podem continuar mantenint la despesa pública, que, en gran part, evidentment, s'ha de mantenir. El problema és d'ordre de prioritats.