La premsa germànica, necessitada de victòries i d'èxits en el rànquing global, insinuava, dilluns passat, que la victòria de Vettel sobre Alonso en realitat era la vendetta de la derrota de la selecció de futbol durant el passat campionat del món. El cap d'esports del diari El País reconeixia, dilluns mateix, que amb Alonso els espanyol tenen una consideració patriòtica. En realitat aquests esportistes formen part del discurs simbòlic per explicar els èxits d'un estat que, acorralat des del punt de vista financer i del deute, projecta el seu orgull en els esportistes d'elit. Desconec la part de veritat que contenien les paraules de Puigcercós referides al poble andalús, però en el sonriure de molts catalans també hi havia una consideració patriòtica profunda, de complicitat i de sintonia emocional. Alguna cosa no s'està fent bé en la formació dels esportistes, sobretot amb allò que fa referència a la educació social i cívica d'aquests elegits.

Aquesta sensació augmenta si hom analitza el compromís fiscal de molts d'aquests esportistes que ho han guanyat tot, han rebut tota casta de reconeixements cívics i han estat obsequiats com herois pels representants de les institucions públiques. Molts d'aquests esportistes no es limiten a fer de forma excel·lent allò que saben fer, sinó que s'extralimiten i s'incorporen als catàlegs publicitaris, tot aprofitant els instants de glòria. Insistim, fins i tot els més educats, aquells que no passegen una imatge prepotent o agressiva, tampoc no acaben d'entendre que la seva vida ha de ser exemplaritzant, precisament perquè la societat els ha escollit i estan en el punt de mira. Gestionar l'èxit és una virtut que molts pocs aconsegueixen de forma moderada i coherent. On paguen els seus imposts aquests esportistes? Com inverteixen els seus guanys multimilionaris? Per què no hi ha més crítica social des del moment que medallistes i mundialistes no entenen els deures que han subscrit amb la societat? Aquest dubte ha arribat el Congrés dels Diputats perquè hi ha indicis que els jugadors de la selecció espanyola de futbol cerquen la manera de no tributar el 43% que exigeix l'Agència Tributària.

Una vegada més es posaria de manifest el divorci entre sentiments i negoci, entre emocions i interessos, entre allò que expressam i allò que sentim. Els esportistes i els seus representants no acaben d'adonar-se del paper que la societat els ha confiat. La majoria confonen els plànols i no s'adonen que a mesura que augmenta la popularitat també creix el grau d'exigència de la ciutadania, i que és relativament fàcil després malversar la popularitat. Els anabolitzants estan destruint el mite del ciclisme i la majoria de triomfadors de les grans voltes han caigut del pedestal, destruïts per la seva pròpia història. Ningú no els reivindica i ja no formen part de l'èpica col·lectiva. En canvi, aquells que abusen de la seva situació de privilegi i acumulen guanys sense assumir la seva responsabiliat cívica continuen gaudint de popularitat i són admirats, fins i tot vists com a patriotes malgrat la seva residència fiscal se situï a Andorra o Montecarlo. O, fins i tot, en aquells casos que pretenen pagar els impostor a Sud-àfrica.