La campanya electoral catalana ha començat. Res no és el que era. Abans hi havia unes sigles fortes, un candidat i un lema. Ara preval, majoritàriament, el candidat -s'intenta combatre la desconfiança dels partits, en favor de la confiança sobre les persones-, les sigles s'amaguen i els lemes es multipliquen.

En una campanya electoral es fixen objectius polítics i de resultats, s'elabora un esquema organitzatiu, s'escriuen discursos i proclames, s'imprimeixen cartells, es creen tot tipus de productes per donar a conèixer el partit i la persona candidata, es fa una tasca territorial -trepitjar el terreny- i per sectors -dialogar amb el teixit social-, es fan mítings, reunions, trobades, cafès, dinars i sopars, es fa un pressupost, se cerca finançament -si no l'ha acumulat a través de la seva activitat anterior-, es creen lligams amb els mitjans de comunicació, s'organitza el voluntariat, es contacta amb professionals, es creen jerarquies -cap de campanya, cap de logística, cap de comunicació-, etc. Tot aquesta planificació funciona prou bé durant la precampanya, funciona benet durant la campanya i no funciona durant els darrers dies on la voràgine fa que l'organització trontolli i el caos, més i menys organitzat, es faci present.

Els esquemes clàssics de campanya, però, han anat variant de tal manera que les campanyes són, de cada vegada, més llargues i més mediàtiques.
I sobre els lemes, què dir sobre els lemes! A Catalunya, Ciutadans diuen "Rebélate", Esquerra asseguren que són "Gent valenta" i prometen un referèndum per la independència -Déu n'hi do!-, CiU vol "Una Catalunya millor" i afirmen que "Comença el canvi, Solidaritat ens diu "Només volem el que és nostre", el PP té "Soluciones para la crisis" perquè "Es mucho lo que nos une", el PSC o en Montilla és una "Garantia de progrés", Iniciativa haurà de fer les tanques electorals més grans per poder posar el seu lema (són sostenibles en tot menys en ús massiu de la paraula, una mica "nyonya"): "Verd esperança. Solucions d'esquerres".

La paraula, el paper i les despesa electoral ompliran els carrers aquests dies, mentre la passió es barreja amb la indiferència, i la demagògia arriba a quasi totes les tribunes. Potser el vertader canvi, el de model de campanya que cansa fins i tot el més fanàtic, encara està per arribar. Ara per ara, ja hi ha massa gent que sap que a la campanya tot s'hi val, que les promeses no valen, que serveixen per mobilitzar els convençuts i que contribueixen a la fanatització partidista.

Potser alguna cosa hauria d'anar variant si no volem que la participació derivada de la descreença sigui la nota comuna a qualsevol campanya electoral. I per cert, si volem mobilitzar la tàctica no pot ser la que es va viure a la taula rodona política celebrada a les jornades del Grup Blanquerna, on, llevat d'UM que no és dins aquest grup, hi havia una sèrie de partits nacionalistes i d'esquerres incapaços d'explicar per què no anaven junts a les eleccions, deixant de banda el motiu únic conegut fins al moment: els personalismes, els odis personals, les rancúnies i la voluntat d'eliminació d'aquell que lluita pel teu mateix espai electoral. Veurem fins on arriba la i(r)responsabilitat comuna que fa que uns no renunciïn a res -ben legítimament- i uns altres estiguin disposats a ser els únics amb representació, encara que aquesta representació sigui minúscula, sota el peregrí argument del "en política no sempre juntar dos partits suma". Argument, aquest darrer -dit sigui de pas-, contrari al que varen utilitzar ara fa quatre anys a les eleccions del 2007, encara que més val no pensar-hi! Continuarem la setmana que ve...