Per poder entendre el conflicte de Sàhara Occidental no basta conèixer la història del poble sahrauí i la seva lluita per l'autodeterminació sinó que també s'han d'analitzar les causes de l'imperialisme marroquí.
De fet, és impossible no recordar que, a principis del segle XX, amb la conferència d'Algesires (1906), i, sobretot amb l'establiment del protectorat francoespanyol el 1912, el Marroc fou humiliat i esquarterat segons les conveniències de les potències europees. El nord (el Rif i Yebala) i un enclau a la costa atlàntica (Ifni) passaren a Espanya, Tànger esdevengué una ciutat sota administració internacional, i la resta, la part més extensa, rica i poblada, passà a França. A més, un territori del Sàhara que mai no havia estat del Marroc, la regió de Tarfaya o cap Juby, segurament per dissimular la migradesa i pobresa del protectorat espanyol, es va considerar la zona sud del protectorat sota control de les autoritats dependents de Madrid.

El domini colonial hauria pogut destruir l'existència del Marroc com a estat nació àrab i musulmà. El 1930, les autoritats franceses promulgaren un decret, el conegut dahir berber, que atorgava una gran autonomia a les comunitats rurals amazigues, encara poc assimilades pel poder marroquí, urbà i plenament islamitzat. Els berbers, alliberats de la llei islàmica, s'haurien pogut occidentalitzar i modernitzar a la seva manera. Aquest fet provocà una fortíssima reacció nacionalista marroquina, entesa en clau arabista, musulmana, antiberber i antifrancesa alhora. La mobilització, pacífica, va esser tan gran que París va haver de fer revocar el dahir berber.

Precisament, un dels joves nacionalistes marroquins que aleshores protestaven fou Allal El Fassi qui, encara sota la dominació europea i com a president del nacionalista Partit d'Istiqlal (de la Independència), el 1950 elaborà la teoria del Gran Marroc. Aquesta tesi actualitzava i millorava tot un conjunt de tendències expansionistes cap al sud que sempre havien tengut predicament en el Marroc urbà i àrab. Segons El Fassi, el destí d'aquest país es recuperar els territoris que legítimament li pertanyen i que li han estat amputats pel colonialisme europeu. Aquest irredentisme marroquí pretenia annexionar-se el Sàhara Occidental espanyol, les regions occidentals d'Algèria (Béchar, Tinduf), tota Mauritània i l'extrem nord-est de Mali, així com Ceuta i Melilla. Això suposava multiplicar per cinc les fronteres del Marroc reconegudes el 1912. Com deia un altre nacionalista marroquí imperialista, també de l'Istiqlal, Horma Ouded Babana, la frontera meridional del Marroc era, en realitat, el riu Senegal!

Tot aquest deliri imperialista s'argumentava amb uns suposats drets històrics que es remuntaven als imperis benimerí (segles XIII-XV), alhomade (segles XII i XIII) i almoràvit (XI i XII). La realitat històrica, tanmateix, era molt diferent. Els esmentats imperis eren al Marroc contemporani més o menys el mateix que l'Imperi Romà per Itàlia, el Sacre Imperi Romà Germànic per Alemanya o la monarquia de Carles V per Espanya. Encara més, de fet, en els darrers segles, l'autoritat dels sultans de Marroc no arribava gaire més enllà de la ciutat d'Agadir, de manera que les fronteres del protectorat s'havien fixat el 1912 uns tres-cents quilòmetres més al sud. Així, segurament sense fer-ne comptes, França i Espanya varen permetre un primer avanç del Marroc a costa de les poblacions sahrauís.
Cap al 1955, el nacionalisme marroquí reivindicava la independència plena i la "recuperació" del "seu" Sàhara. S'acostava una autèntica guerra, la primera, i desconeguda, guerra pel Sàhara.