El món s'ha tornat boig o la hipocresia ha arrelat entre noltros, el que vulgueu. Arran de les declaracions de Felipe González, afectat d'una malaltissa necessitat de ser el referent d'estadista espanyol empeltat d'humana vulgaritat, s'esveren les beates falses i obliden que en aquells moments exigien accions contundents contra ETA a l'alçada de les que abans o després feren els governs alemany amb la Baader-Meinhof, el britànic amb l'IRA o el francès amb Greenpeace. No es tracta de menystenir la vida humana ni la primacia de la llei com a valor suprem però alguns dels que ara s'escabellen no solament no alçaren la veu contra el terrorisme d'estat sinó que l'atiaren.
Les hemeroteques són testimonis d'aquesta hipocresia que s'utilitza amb finalitats partidistes i no per millorar la qualitat del sistema. És clar que ens reconeixeríem com a millor societat si desterram la tortura, la guerra preventiva i el maneig poc escrupolós dels serveis d'informació i dels fons de rèptils. Però no pot ser que la valoració d'aquestes execrables accions depengui de les conveniències i dels suposats beneficis. Aquest relativisme de conveniències és el ferment que podreix la nostra societat i que, dissortadament, aquells que s'anomenen líders -polítics o d'opinió- alimenten en benefici propi.
A una altra escala, per sort menys sagnant, les forces que amenaçaren amb desgràcies infinites i incomoditats insofribles si es reformava Son Dureta ara s'hi troben tan bé que no tenen pressa per abandonar-lo. Si abans acollonaren els flàccids polítics fent-los responsables de qualsevol incident de causa desconeguda que succeís mentre durassin les obres, ara pretenen decretar inhàbil per a la mort o l'emmalaltida tots els dies que duri el laboriós trasllat.
En lloc de col·laborar que hi hagi el mínim de disfuncions, tot i saber que n'hi haurà perquè el risc zero no existeix, aprofiten aquestes per atemorir la població i erosionar els polítics que o bé no són dels seus o bé no han cobert totes les expectatives corporativistes que s'esperaven. És hora del rigor i de la cooperació i de deixar les divergències per a qüestions que no siguin d'estat. Però, com digué mig en broma mig seriosament el periodista Antoni Martínez: els primers 300 anys són els més complicats per a una democràcia. I es nota.
