algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 20°
21°

Dilemes ètics

El filòsof utilitarista Peter Singer proposa en un dels seus llibres la següent disjuntiva. Imaginem que hem gastat bona part dels nostres estalvis en un cotxàs, un carruatge de luxe, el qual, a més d'un caprici, és una bona inversió de futur: amb el temps es revalora. L'aparquem un dia sobre d'unes velles vies de tren i anem a fer un passeig per la platja. De lluny, però, ens adonem, amb horror, que un tren s'acosta per les vies que imaginàvem abandonades, però no en direcció al nostre cotxe sinó cap a un al·lotet que juga també damunt de les vies paral·leles, i que serà irremissiblement atropellat. No podem avisar-lo, estem massa lluny: un crit ja no serviria de res. Tanmateix, tenim vora de nosaltres una palanca, la palanca de canvi d'agulles que podria alterar el rumb del tren, fer-lo canviar de ruta, fer-lo passar des de les vies que matarien el nen a les vies que farien que el tren destrossés el nostre bell cotxe.

¿Què hauríem de fer? ¿Quina és la solució ètica al nostre dilema? Tots tenim molt clar que hauríem de renunciar al nostre caprici -ai, també a la nostra inversió de futur- i salvar la vida del nen. Tanmateix, ens diu Singer, això que està ben clar en l'apòleg ho veiem molt confús en la nostra realitat. Pel filòsof, nosaltres actuem de la mateixa manera que el propietari del cotxe cada vegada que preferim satisfer els nostres capricis consumistes i no fer donació dels nostres estalvis per a eixugar la fam del món.

Els dilemes ètics de Singer em van passar pel cap fa uns mesos, quan els cooperants catalans de Barcelona Acció Solidària, Vilalta i Pascual, van ser finalment alliberats per Al-Qaida després que el Govern espanyol pagàs prop de nou milions d'euros perquè poguessin tornar a casa. El dilema ètic que podrien plantejar-se els dos segrestats seria el següent: ¿deixar que paguin per la meva llibertat, no equival a permetre que aquesta organització terrorista es nodreixi de fons econòmics mitjançant els quals poden perpetrar-se atemptats que poden costar alguns centenars, qui sap si milers, de vides humanes? Certament s'ha de tenir una capacitat d'autosacrifici potser inexigible per posar en segon pla la pròpia vida; tanmateix, el dilema ètic segur que degué fer-se present en la ment dels segrestats, també després de l'alliberament.

Aquesta setmana passada s'ha filtrat a la premsa la següent dada: el senyor Vilalta, per qui el Govern ja va pagar tants milions, ha demanat ser reconegut com a víctima del terrorisme, condició legal que li podria portar una indemnització de 50.000 euros. L'Estat que va pagar per la seva vida -sense tenir obligació legal de fer-ho- ara es veurà compel·lit, una altra vegada amb els nostres diners, a donar-li una bona picossada. ¿Fins a quin punt és això moralment menyspreable? Sí, les lleis emparen el senyor Vilalta, però, ¿no li valdria més callar i reflexionar, amb temor i tremolor, sobre el que pot costar amb vides humanes el seu alliberament? També és ben curiós que el membre d'una organització no governamental ara es giri cap al Govern per demanar-li una pagueta.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joan de Balàfia, fa mes de 11 anys
Supòs que això també s'ha de plantejar per a aquells casos de gent segrestada per ETA i per s'alliberament de la qual es pagà rescat i que han set considerades víctimes des terrorisme i se les indemnitzarà per això
Valoració:1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente