El Govern Zapatero no condemna el brutal atac marroquí contra el campament reivindicatiu sahrauí proper a Al Aaiun. Ni l'atac del passat dia 8, ni la posterior campanya de terror desfermada a la ciutat. Això sí: ho lamenta. Ho lamenta "sense dubtes i sense reserves", segons ha dit al Congrés Ramón Jáuregui, ministre de Presidència. La frase ho explica tot: adjuntar al verb "lamentar" uns complements circumstancials que el llenguatge polític acostuma a associar al verb "condemnar" revela, com si d'un lapsus freudià es tractàs, la ignomínia de la incapacitat d'expressar la condemna que els fets mereixen. Pel mateix preu, podria haver dit que el govern "es lamenta sense pal·liatius", o que "expressa el seu lament més rotund i enèrgic".

Això és el que succeeix quan algú no és capaç de dir el que sap que en justícia hauria de dir: que comença a mastegar fesols i acaba dient ridiculeses. Perquè només pot ser qualificada de ridiculesa l'afirmació de Jáuregui segons la qual el Govern espanyol ha aconseguit que els fets d'Al Aaiun siguin degudament investigats pel Marroc. Pretendre que ens creguem que el Govern espanyol ha exercit una pressió més o menys ferma i discreta perquè hi hagi una investigació és tractar-nos d'ingenus, per no dir una altra cosa. Pretendre que ens creguem que d'una investigació feta pel règim marroquí en pugui sortir res que s'assembli remotament a l'aclariment dels fets o a l'assumpció de responsabilitats equival a demanar-nos que ens sumem al seu cinisme. Al cinisme del Govern espanyol, s'entén.

De la ministra d'Afers Exteriors, Trinidad Jiménez, es coneixen dues frases sobre la qüestió. La primera diu que no hi hem d'entrar perquè aquest no és un assumpte bilateral, sinó que s'ha de resoldre en el marc de Nacions Unides. Jáuregui també ho ha remarcat: fora de les Nacions Unides no hi ha solució. La segona frase de Jiménez, tota una exhibició de valentia davant el Marroc, diu que la premsa internacional ha de poder fer la seva feina. Dues maneres meritòries de tirar pilotes fora, fugir d'estudi o anar-se'n per la targent.

Fugir d'estudi, o defugir la responsabilitat política i moral: això és el que han fet tots els governs espanyols davant la qüestió del Sàhara Occidental, i això és el que el Govern Zapatero fa amb desvergonyiment elevat al quadrat. El 1975 Espanya va abandonar els sahrauís a la seva sort, és a dir, al terror de l'exèrcit marroquí. Durant trenta-cinc anys ha mirat cap a una altra banda, ha cedit a xantatges marroquins, ha prioritzat interessos comercials (Espanya és el principal beneficiari dels acords de pesca de la UE en virtut del qual les flotes europees pesquen en aigües sahrauís) i ha venut (a preu d'amic) les armes amb què el règim marroquí reprimeix la població sahrauí i mantén una ocupació il·legal. Ara, el 2010, quan el Marroc ha desmantellat a sang i foc uns campaments de protesta pacífica, quan escamots de Policia i població civil desfermen la repressió pels carrers d'Al Aaiun, no se'ls ocorre cap altra cosa que lamentar-se. Sense dubtes i sense reserves, sí, però res més que lamentar-se.