El pitjor enemic d'una democràcia consolidada és la prepotència. És evident que l'actual estat del Lluís Sitjar és una vergonya: refugi d'indigents, incendis, insalubritat, fins i tot focus de malalties. Cort ha de prendre mesures, el Lluís Sitjar dret ja no té sentit. Però l'acció pública que s'emprengui ha de ser digna d'un estat de dret: negociant amb els afectats des del tacte, el diàleg i sense incórrer en tics dictatorials. És el mateix que ha passat a Nájera a la Platja de Palma: posar el voluntarisme barat i curt de mires per sobre de la negociació. Després tothom s'avalota. No es poden tractar els ciutadans com si fossin nins petits. A aquestes altures de desenvolupament del sistema de llibertats, tot el que no sigui consens és incapacitat política. Què els passa als nostres governants que tota qüestió important els fuig de les mans? Fa rialles que fins i tot el malestar sigui enorme quan es tracta d'un estadi pràcticament en ruïnes.

És que no en poden fer ni una així com toca?
L'estadi té una situació jurídica complicada, amb centenars de copropietaris que tenen l'esperança que algun dia aquells terrenys puguin ser parcialment urbanitzables. També el Reial Mallorca no ha abandonat la idea de fer-hi allà un nou estadi. A sobre, la batlessa Calvo hi volia construir el recinte firal. Tants de moviments divergents demostren que no s'ha sabut establir una estratègia de negociació coherent. Tothom va pel seu vent (reflex de la Palma actual). I ara Calvo l'ha acabada d'embullar. On són les maneres? On és l'habilitat per fer avançar la ciutat des de l'enteniment amb els afectats? Quan es té el poder tothom sap fer política de quarter. Però, quin exemple es dóna? L'únic que s'acondegueix és matar la fe en les institucions. I tanta sort que estam parlant d'un estadi en ruïnes.