El futur sempre conté un inevitable component de misteri, però al nostre petit país sovint és tot ell misterios. El futur és un paratge enterbolit, ara mateix, per alguns assumptes que posen en relleu incapacitats col·legiades i dificultats d'ensamblatge entre les diverses administracions. La manera d'il·luminar el futur és projectar-hi la decisió política de construir-hi el país en les seves línies mestres. Aquí i ara, el fracàs d'aquesta empresa és d'aquells que fan època i que, segurament, es paguen a les urnes. L'única gran obra que ha arribat a port és la que no s'hauria d'haver fet, ço és l'hospital de Son Espases, altrament dit hospital Francesc Atich, construït damunt d'una deslleialtat, d'una imperdonable infidelitat.

La resta... No hi ha hagut capacitat per aturar el deteriorament del Palma Arena i reconduir aquesta muntanya de corrupció, aquesta empresa ominosa cap a utilitats plausibles. Mentre es paguen barbaritats en lloguer d'immobles per part del govern regional, s'esbuca l'edifici de Flex després de mantenir-lo anys i panys en l'abandó -recordem l'incendi que es va engolir una part del patrimoni artístic de la comunitat. L'edifici de Gesa, que podria encabir tot el govern, ja comença a tenir aquest aire d'oblit de les coses desemparades.

El gran misteri/enigma és l'arrel de la voluntat de fer un Palau de congressos i la composició de les aliances on neix aquesta voluntat -amb les desercions corresponents. Aquest afer ara mateix no és entès pels ciutadans, que veuen com, en entrar a Palma per l'autovia de l'aeroport, una estructura de ferro els encaixona i els engruna: els cobra una taxa que només es pot pagar amb angoixa. Se suposa que l'urbanisme és reversible, però acabar una obra de la qual ja desitjam la desaparició s'acosta més a una concepció del món com una performança agressiva, sense gens de gràcia -i costosíssima.

I ara, en el número u, la reconversió de la Platja de Palma, un projecte que agrada molt a Margarita Nájera i segurament a algunes persones més, la identitat de les quals ens és desconeguda. Després de fer les prescriptives despeses inicials, preparatòries o com es vulgui dir -s'hauria de poder seguir dia a dia la comptabilitat d'aquestes iniciatives, no per desconfiança, sinó per poder amidar en temps real la magnitud de la tragicomèdia-, ara resulta que els afectats no volen que es dugui a terme la reforma, però que ens arribin els doblers que enviaria Madrid -com si no fossin nostres!

Davant d'aquest panorama, sembla que la major preocupació dels governants sigui de caràcter semàntic: remodelar, replantejar, suspendre, ajornar...
Podríem saber els ciutadans en què pensaven els governants quan aprovaren el pla que ara rebutgen totalment o parcialment? Si ens ho poden explicar i ens ho fan entenent, servidor els estaré personalment molt agraït.
El caos? El caos té unes reminiscències massa grandioses. Això és, simplement, can Bum.