Un sap que el papa és infal·lible en assumptes de fe, però el solen tenir enganat pel que fa a les coses de la vida terrenal. I ho va aprendre de jovenet quan va anar, amb altri de bona família cristiana, a demanar al rector del poble que, seguint les passes de Pau VI, encapçalàs una recollida de firmes pro amnistia, en les hores que es trempava el postfranquisme que fermenta encara. Tot i que la constitució de 1978 declara aconfessional i laic l'Estat espanyol, l'església romana no ha perdut cap dels privilegis que li donava el nacionalcatolicisme de la dictadura, entre d'altres, la de paradís fiscal, amb l'excepció de l'IVA, que algunes parròquies mallorquines encara s'han negat a pagar.

Potser part del clergat s'avenís a treure el pal·li altre cop per al candidat del PP al Govern balear si, a més de voler demandar la justícia i la policia, cridàs l'exèrcit a actuar a la fi de no haver de posar a refrend popular cap qüestió d'ordre i lleis atàviques. Per què li fan tan poc cas en les seves visites, ho podria esbrinar, Ratzinger, llegint ni que fos el dietari de Bartomeu Bennàssar, A l'aguait de la vida. Com apunta el teòleg felanitxer, per repetir els mateixos absurds, no cal fer-ne més publicacions.

A Jaume Font, sabuda la seva desimputació, algú l'escomet a una plaça d'Inca com Jimmy Stark, el protagonista de la pel·lícula Rebel sense causa. Un tant desconcertat, el conseller s'encaparrota a tenir causa de rebel·lia, des de la seva nissaga poblera, gent d'al·luvió històric que ha vençut la maledicció de l'Albufera. I que es pot riure d'Arzallus i la reclamació de puresa de raça. Definitivament, els principis no són a les finalitats.