Quan venia Tots Sants, alguns amics anàvem a comprar espelmes de colors de ca n'Adrian i, en ser fosc, les fixàvem fonent la seua mateixa cera damunt un taulonet. Llavors, amb els llums apagats i les espelmetes enceses, era el moment de fer-nos por. Contàvem històries esfereïdores d'apareguts, de succeïts relatius al més enllà, que teníem per certes, de morts vivents i de càstigs terribles. L'atmosfera de terror no devia fer-se gaire enfora de la que aconseguirien més tard les lectures de Poe o de Lovecraft.

Era un malglop aquella nit (i potser d'altres) pujar a les fosques l'escala del dormitori, tan fred davall teulada. Per vèncer la por, de vegades, havia arribat a posar la mà damunt l'interruptor i m'havia forçat a comptar fins a vint abans d'encendre el llum. Un sacrifici ofert al Bon Jesús, car cada dia n'havíem de fer qualcun, i aquest acte de voluntat no era dels menors.

És remota una infantesa sense videojocs ni tan sols teles quan, per afegir-hi més llenya al foc de les cuines de ferro, la llum elèctrica se n'anava just queia un aiguat o com la tramuntana esbrufava de salpruig els fils d'aram.

L'avi Guillem em deia, com si em volgués encoratjar sobre la inanitat de determinats perills, que "sa por, tocada amb ses mans, no és res" i l'avi Joan, a qui no vaig conèixer perquè va morir abans que jo nasqués, diuen que no es cansava de repetir, per allò que li feien por les armes, "una granera es va disparar". Segur que tots dos tenien raó.

Un advertia de la inconsistència de determinades conductes emporuguides, que desactiven les accions que valen la pena i que, per tant, fan el joc a qui té el poder de mantenir les coses "atadas y bien atadas", com volia tenir aquell Innominable. L'altre volia prevenir del risc que comporta agafar una escopeta qualsevol ni que sia en forma d'una humil escombra. I el folklorista Josep Pons Lluch recull així mateix al seu Refranyer Popular que "sa por guarda sa vinya", significant que no és de covards, sinó de previsors, mirar com a possibles els perills i procurar de no caure-hi.

Segons la saviesa popular, "tant es perd per massa com per massa poc". Qui recomana prudència diu: "Seny, que cervell en venen". "Que la prudència no us faci traïdors", reclamava de tots els catalans Jordi Carbonell en aquell gloriós 11 de setembre de 1976 a Sant Boi.

La por és tan pròpia dels humans, que en tenim moltes i diverses. I en tenim segurament gràcies al llenguatge, que ens fa entrar en la consciència del món i de la mort, de la nostra finitud radical. I d'aquí tots els misteris insondables. Des que en prenem consciència -i açò s'esdevé prest- ens fan feredat la fosca i les ombres, i els altres, i allò desconegut. Els malsons marquen l'entrada plena de les criatures dins la humanitat.

Heus ací la metafísica del cangueli ("chier dans leur froc", que és el que fan els soldats -no sols els francesos, naturalment- el primer dia de guerra). O pixar-se dins els calçons, com va fer aquell fillet el primer dia d'escola quan el mestre (de qui els grans li havien advertit que pegava fort amb un fuet) li demanà què noms i, fent embuts i quequejant, provocava la riota dels "companys".

És ver que un excés de por fa la gent manipulables (molta acció política es basa en la por), però massa poca por també. De por, els robots no en tenen.

Molta gent no vol veure el perill que hi ha en el canvi climàtic, l'arsenal nuclear, l'abisme entre rics i pobres, la fam, la injustícia instal·lada en el cor de les finances i del govern mundial. Observant la praxi dels nostres dirigents, podem pensar que aquests temeraris no tenen por de res, la qual cosa, no sé a vostès, però a mi em fa escarrufar.