El Govern espanyol ha aprovat un projecte de llei de Registre Civil que acaba amb la prevalència del llinatge patern. Els pares s'hauran de posar d'acord sobre quin és l'ordre que volen per als cognoms del seu nadó; en cas que no hi hagi acord, la criatura durà els llinatges dels seus progenitors per ordre alfabètic. Es tracta d'una reforma legal justa i necessària, perquè no hi ha res que justifiqui, en una societat que vol ser plenament igualitària, que el llinatge del pare hagi d'anar per sistema davant del de la mare: això sí que és una marca d'una societat masclista.

És veritat que fa anys que ja existeix la possibilitat que les parelles optin per canviar l'ordre tradicional, però aquesta llibertat d'exercir una opció que romp amb la norma ha resultat ser insuficient per vèncer les inèrcies del passat. Succeeix, a més, que els que ho volen fer topen amb tot de dificultats burocràtiques. La nova llei introdueix un canvi fonamental: obliga les parelles a tractar la qüestió sense donar per fet que el llinatge del pare ha d'anar davant. N'han de parlar, i han de decidir conjuntament, de la mateixa manera que han decidir el nom de fonts, o que han d'escollir entre l'escola pública o la concertada.

Resulta divertit imaginar-se quins seran els criteris que al·legaran els membres de la parella per fer valer les seves preferències: la tradició, que avala el llinatge patern; la voluntat de denunciar els valors patriarcals, que juga a favor del matern; l'eufonia de les diferents combinacions, que és un bon criteri per a poetes; la major proximitat afectiva a una o l'altra família; la necessitat de preservar els llinatges més escassos, com si d'espècies en perill es tractassin; la cara o la creu d'una moneda llançada a l'aire; una negociació en què un tria el nom de fonts i l'altre el llinatge... Tot això s'anirà incorporat a la sociologia dels costums. Tot és perfectament saludable, en una societat que ha assumit que homes i dones tenen els mateixos drets i les mateixes obligacions. El pare que perpetua orgullosament el seu llinatge gràcies a la col·laboració d'una mare abnegada però secundària ha de ser una imatge del passat.

El que resulta curiós és el que podríem anomenar la clàusula de desempat, o de resolució del desacord: l'ordre alfabètic. És curiós, perquè la normativa no preveu cap sistema per resoldre el desacord en el cas del nom de pila: s'han de posar d'acord, i prou. És possible que aquesta disposició sigui necessària per trencar vertaderament amb la inèrcia de la prevalència del llinatge patern, però no deixa de tenir les seves disfuncions. En un escenari hipotètic, per bé que improbable, en què es generalitzàs l'ús de l'ordre alfabètic, succeiria que, amb el pas de les generacions, els llinatges tendirien a sobreviure amb relació proporcional a la seva posició a l'ordre alfabètic: els Abril tindrien un espectacular èxit evolutiu (ves per on, amic David!) i els Zapatero (ves per on, també) estarien condemnats a l'extinció. També podria succeir que hi hagués homes, o dones, que només volguessin casar-se o tenir fills amb persones amb un llinatge que anàs darrere el seu en l'ordre alfabètic: tots hem vist coses més rares.

Aniria bé cercar una alternativa per resoldre el desacord. Una possibilitat és el sorteig per a cada cas, que faria un funcionari del Registre Civil en presència dels dos progenitors. Una altra és un sorteig anual centralitzat (per a l'estat? per a cada comunitat autònoma?) que determinàs la lletra a partir de la qual se seguia, aquell any, l'ordre alfabètic. I n'hi ha, òbviament, una altra, que podria ser la millor si es vol fer d'aquesta llei una impugnació de la tradició patriarcal: en cas de desacord, preval el llinatge de la mare.