Ahir quedà clar com l'aigua: en Sang de peix està estret. El fet que José Ramón Bauzá sortís a llançar figues contra jutges, fiscals i policies per l'arxivament del cas PTM només es pot entendre com l'efecte de les pressions de bona part de la cúpula perquè doni la cara per tots. Des que fou elegit president, Bauzá s'ha distingit per marcar distàncies i marginar la vella guàrdia. Ha estat ell qui ha impulsat la política de llevar d'enmig els imputats i d'impulsar la política de les cares noves. Per què, aleshores, ahir en Sang de peix semblava Manolete en plena feina?

L'explicació és clara: l'enrabiada que hi ha dins el PP contra Bauzá va molt més enllà de consideracions ideològiques o lingüístiques. No és aquesta la causa primera de les estirades. L'empipada ve del fet que l'apotecari de Marratxí abandonà els seus. És un succedani de número 1. És més, la seva desesperant passivitat a l'hora de mossegar el PSOE quan actua Fiscalia el mostra com un individu que aspira al poder absolut sobre un caramull de cadàvers... de les seves pròpies files.

Davant l'arxivament del cas PTM, la cúpula li cantà les quaranta. Estan farts de sentir-se abandonats. Si Bauzá hagués plantat cara als escàndols fent-ne una lectura política, ara en seria el líder indiscutit, parlàs en català, en castellà o en coreà. Però l'apotecari va optar pel camí senzill: fer de Forrest Gump mentre els seus anaven caient un rere l'altre en imputacions i engrillonades. Ahir va veure que ja no tenia més remei que fer de valent i va llançar un avís de bicarbonat sòdic a jutges, fiscals i policies. Segur que no li va fer gens de gràcia, però o actuava d'aquesta manera o encara se'l poden menjar amb allioli.