No crec que sigui gaire discutible que hi ha un moviment, un corrent, un procés, digueu-li com vulgueu, que està defensant i reivindicant la revisió del model de repartiment territorial del poder amb la intenció clara i explícita de llevar protagonisme a les comunitats autònomes. Aquest moviment els darrers temps s'ha intensificat perquè vincula aquest disseny institucional amb la crisi econòmica; així, es diu que una bona part dels problemes econòmics i, sobretot, de dèficit de l'Estat espanyol és culpa de les nacionalitats i regions. Davant aquestes tesis, es pot respondre des d'una certa desqualificació prèvia: això respon a un apriorisme ideològic centralista; o es pot aprofundir en la qüestió. Tot i que, en la meva opinió, hi ha molt d'apriorisme ideològic, crec que val la pena anar més enllà i entrar en el fons del tema. I una part del fons del tema ens condueix a un altre àmbit molt relacionat; aquest altre àmbit és el manteniment i la viabilitat d'això que es diu l'estat o la societat del benestar.

A l'actual model, les autonomies són les encarregades de gestionar i pagar bona part de les despeses que associam a la societat del benestar: salut, educació, serveis socials. En el cas de les Illes Balears, això suposa al voltant del 70% dels pressuposts del nostre govern. Hi ha una enorme hipocresia política quan s'assenyala les comunitats com les causants del desgavell dels números públics i a la vegada tothom diu que s'ha d'invertir més en formació, en salut i es fa una magnífica llei de dependència que amplia prestacions i drets. El problema no és que el model sigui ineficient, tot i que òbviament pot millorar molt en eficiència; el problema és que les comunitats són responsables d'àrees on la capacitat de despesa és infinita i on les demandes ciutadanes són més presents i justificades.

Encara que hi hagi predicadors que, més per pur apriorisme centralista i homogeneïtzador, que per una altra cosa, vulguin donar a entendre que el desastre respon a la proliferació excessiva de càrrecs polítics, xofers i cotxes oficials i altres elements d'ostentació que es volen lligar a les autonomies. Tothom sap que això és la xocolata del lloro i que, si realment això fos la principal preocupació, el primer que es faria és eliminar l'administració perifèrica de l'Estat i un parell mallorquí de ministeris.

Dins aquesta criminalització de les autonomies, també es critica la dispersió normativa com un gran fre a la inversió. Des de l'any 1956, quan no comandaven precisament els pèrfids nacionalistes perifèrics, a Espanya es va apostar perquè cada municipi tengués la seva pròpia ordenació urbanística a través del pla corresponent. Què vull dir? Que la complexitat sempre genera dispersió, autonomia és sinònim de dispersió, perquè si l'autonomia serveix perquè les solucions siguin totes idèntiques, això ni és autonomia ni és res. No entenc per què a Espanya la dispersió ha de ser un drama i a països tan poc endarrerits com Estats Units, Canadà, Alemanya, Suïssa... això genera nul·la contestació. O per aquesta banda del sud d'Europa som més beneits o tot això torna a ser un apriorisme ideològic.

És més eficient la gestió centralitzada i, en teoria, concentrada de les costes i el litoral que el fet que la poguessin realitzar les comunitats autònomes? En la meva humil visió, és evident que en termes d'eficiència la dispersió és allò que permet adaptar els procediments i les decisions a les necessitats i, en conseqüència, és el més eficient. Ho he dit altres vegades: els nacionalistes que ens acusen de tancats simplement defensam un principi tan europeu com el de subsidiaritat. Sigui com sigui, a ningú se li escapa que en aquest debat hi ha excessives tones d'apriorisme i molt poques ganes de baixar a la realitat de les coses.