L'obra més antiga datada en què apareix el capitell corinti a l'exterior és el monument a Lisícrates, però un segle abans, l'any 430 abans de Crist, ja es feia servir a l'interior del temple d'Apol·lo a Bassai. L'escultor i arquitecte Calímac, a qui s'atribueix la invenció del capitell corinti, va viure en el segle V i es diu que no hi havia home més destre en l'art de tallar marbres i donar-los forma. Sembla que Calímac seria deixeble de Fídies, conegut en el seu temps per la seva tècnica detallada i el seu desig d'acabar en excés les seves obres que, per dissort, no han pogut esser en els nostres dies identificades.

Tornem però a l'escultor i arquitecte. Com hem observat en l'arquitectura grega, l'estil o orde corinti és el més carregat de tots pel que fa als elements ornamentals. Sembla voler fer una certa ostentació de luxe i es correspon a la darrera època hel·lènica, quan el país entra en decadència. Així doncs, l'orde corinti contrasta amb l'elegant sobrietat o senzillesa del dòric i el jònic.

El que caracteritza la columna coríntia és el seu capitell, molt carregat, ornat amb la imitació de la fulla d'acant, una planta silvestre que creix en aquelles zones. Es tracta d'una espècie perenne, de caràcter herbaci i nom científic Acanthus mollis. Les fulles formen una gran roseta a la base i les flors són blanques, rosades i morades i són protegides per bràcties espinoses. Tan celebrada peça ornamental té l'origen en una curiosa llegenda que ha arribat fins a nosaltres a través dels segles. Una al·lota de Corint va morir alguns dies abans de la data fixada per al seu casament i la seva dida, que l'estimava com si fos sa mare, recollí dins un cistell diversos objectes i joguines que la difunta havia fet servir durant els anys de la seva infantesa.

Per tal de conservar-les i protegir-les del temps, cobrí el cistell amb una tela quadrada i gruixuda, i el col·locà sobre la tomba, a un indret on casualment es trobava una arrel d'acant. En venir la primavera aquella planta produí tiges i fulles que envoltaren el cistell. Al mateix temps les puntes de la tela es corbaren i prengueren la forma de volutes. L'escultor passà un dia prop d'aquella tomba, va veure el paner i contemplà de quina manera les fulles naixents l'envoltaven. Li semblà quelcom ben curiós. Després la seva imaginació artística en va fer la resta. Pensà que de tot allò en podria treure una peça nova, curiosa, d'impressionant bellesa, i va imitar aquelles formes per als capitells de les columnes que pensava construir a Corint. És evident que la cosa tingué èxit i el cistell de la mainadera fou reproduït en els pòrtics i sales dels edificis arreu dels països clàssics de la llunyana antiguitat. La llegenda no pot esser més suggerent i suggestiva, puix que ens parla de la vida i la mort, i enmig d'aquests dos extrems, l'amor.