Què fa un menorquí -un insular pur- desplaçant-se en el metro d'una gran ciutat? Per a un tipus absolutament pobletà, com ara jo, els trens metropolitans esdevenen un cosmos insòlit; síntesi de la psicologia complexa dels éssers humans contemporanis transformats en urbícoles. Si som de pas per Barcelona, Madrid o París, em costa decidir-me d'entrar al metro. Sempre hi experiment la mateixa sotsobra interior. Tan bon punt m'han arronsat les avingudes d'aigües braves que formen els rius humans que circulen pels intestins del metro, em qued absort com un badoc. L'experiència m'enerva, encara que miri de trobar-li el tret literari que conté. Primer, les escales em degluteixen fins a l'estómac del subsòl, a través de túnels i passadissos laberíntics, a dreta i esquerra, a munt i avall.

Més tard, posat en algun vagó, no puc dissimular uns esguards escrutadors sobre els rostres momificats dels viatgers que comparteixen, amb mi, el comboi. I, finalment, quan la meva ment s'ha acostumat a la caverna com els ulls a la fosca, una observació em batega, tristíssima: en aquesta mena de transports populosos només hi habiten les cares sense rostre, que és la forma més horripilant que pot prendre l'estètica facial humana. Els que, tanmateix, semblen més expressius llegeixen -capcots-, aferrada la vista als papers; i els més inerts -colltorts- dormiten impúdics. La resta de passatgers -decapitats- són només cares sense rostre, un anonimat recalcitrant dolorós. Les veig desfigurades i grotesques. Ni senten ni pateixen. No demostren penes ni alegries; i a mi se'm figuren que són l'encarnació del no-res absolut. Ben compilat, idò, són éssers o capcots, o colltorts o decapitats.
En els carreranys arterials de la ciutat soterrada, hi veieu, fent-hi una amanida humana, rastes i corbates, motxilles i carteres d'executiu, americanes planxadíssimes i granotes de blau Maó rasclumejades. En fi, ors i pírcings alhora.

El metro, per mi, és la república de la inhibició humana, de la freda mecanització repatània, la diversitat moral i mental. Hi trobau músics de sonsònies repetitives, que van a la seva, que no tenen res millor a fer en tot el dia. També hi pul·lulen venedors de llaminadures; i hi ha cafeteries, tendes, quioscs de premsa, pidolaires i vividors de l'almoina, i, naturalment, persones dels quatre sexes -o potser cinc! Aquí us poden furtar doblers, i allí us poden reclutar per a la més estrambòtica dèria no governamental. Ja se sap: el metro és alguna cosa més complexa que una simple xarxa de transport. És la urbs sota sòl amagada del sol. Al metro, hom hi parla poc, per no dir gens ni mica. Sols hi predomina el xivarri frenètic de la fricció aguda de les rodes damunt els rails. A mi em fa venir barretes a les dents.

Veiem un supòsit. Si el comportament biològic, indissociable a la condició d'ésser viu, determina que els animals de la mateixa espècie fan de reconèixer-se -s'ensumen, es miren, es volten-, l'home urbà fa just el contrari. I el de les megàpolis, no en parlem. Han oblidat l'instint atàvic. El tenen genèticament esborrat. Al metro, aquí on impera una llei obscura, potser de matís diferent a les lleis humanes a la superfície; al metro, dic, la gent no es mira. Entre aquest grup de la tribu, no s'hi fan formes de reconeixement mutu. Sols hi escampen indiferència. Posada a no fer res, insensible, la gent aguanta la cara mústiga, de tonalitat cerúlia, i en petrifica els ulls sobre el seu propi buit interior.

Enteneu-me bé: no és pas que hom, un ingenu de poble, esperi paraules amables d'ací i d'allà. Tampoc que em donin amable conversa mentre travessam la negror dels túnels. Esforçant-nos, però, a vèncer la síndrome del talp que hi domina, agrairia, ben cert, un brill en les mirades cadavèriques. Sols un únic brill. Llavors ja no em sobtaria l'espant de sortir a corrents cap a Menorca, la petita Menorca d'ulls il·luminats... i sense metro.