Fa una estona que m'han dit que s'ha mort Joan Solà. Tot i saber que patia una greu malaltia, no he pogut evitar la sorpresa. Entre les primeres imatges que m'han acudit a la memòria, hi ha les de quan el vaig conèixer. No som dels qui l'han tengut de professor, perquè vaig fer tota la carrera a Mallorca. Així i tot, devers l'any 80, gràcies als cursos d'estiu que es feien a la Porciúncula, vaig poder assistir a algunes classes seves. Les record perfectament. I record l'entusiasme contagiós i la passió que hi posava, explicant sintaxi.

Aleshores ja havia publicat Estudis de Sintaxi Catalana, dos volums que els de la meva promoció coneguérem al final de la carrera. Tot i que la primera impressió que te'n duies era d'aridesa, a causa de com feia les referències i de la utilització de signes als quals no estàvem gens avesats els estudiants de llengua d'aquell temps, ben aviat es convertiren en referents per a tots els qui ens dedicàrem a ensenyar català. En aquesta obra ja hi havia el principals trets que caracteritzaran l'obra de Solà: revisió del que la normativa tenia establert (o falsament establert) i, amb tirada a l'exhaustivitat, del que altres autors -grans i petits- deien, anàlisi d'aspectes que romanien sense tractar o sense resoldre, precisió formal, incorporació de punts de vista nous, utilització d'exemples extrets de fonts reals, interès per tot el corpus lingüístic català (les varietats geogràfiques, la llengua antiga, la llengua col·loquial...) i per les solucions que ofereixen les altres llengües...

De llavors ençà són moltes les publicacions seves, sol o en coautoria, principalment sobre temes de sintaxi, però també en altres camps. Entre totes, sens dubte, no podem deixar de destacar la direcció de la Gramàtica del Català Contemporani (2002), una obra col·lectiva essencial. Solà, segurament, és el lingüista de més transcendència en l'evolució i l'estat actual dels estudis sobre la gramàtica de la llengua catalana.

Posteriorment a aquell primer contacte personal a les classes dels cursos de la Porciúncula, he coincidit amb ell en altres ocasions i, associat al seu tarannà irònic i amatent, sempre hi he vist una persona interessada amb el que qualsevol altre li podia aportar, disposada a escoltar-lo, a fer-li preguntes, a contrastar-hi parers.
Solà també ha estat constant en el seu compromís cívic i en la preocupació per la salut social de la llengua catalana, tant en relació amb els aspectes qualitatius com d'extensió de l'ús. De tot això, entre molts altres testimonis, en són prova els articles que setmanalment -amb pocs períodes d'interrupció- ha publicat al llarg de 36 anys al Diari de Barcelona, al setmanari El Món i a l'Avui. Amb tots aquests articles podem construir-nos, també, una mostra del seu saber i de les seves inquietuds.

Dijous passat, dia 21, va publicar el darrer. És un article de comiat, però vaig voler pensar que només ho era dels seus lectors. El va titular "Adéu-siau i gràcies!" i hi feia una mica de balanç com a articulista i de la seva idea sobre com cal que evolucioni la ciència. Però, entremig, també hi deia: "Estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil.".