La dignitat de Joan Margarit

Són molts els senyors versos, els senyors poemes i, en definitiva, els senyors llibres assenyats que han fet que Joan Margarit sigui avui el poeta viu més llegit en llengua catalana. Negant-se tant a "la devaluació del misteri, que ja ha convertit una part de les arts plàstiques i de la música contemporànies en alguna cosa aliena al risc i a l'emoció, per tant a la veritat" com "a ignorar que fins i tot el misteri, o sobretot el misteri, ha de ser tractat amb sensatesa". Aquesta actitud assenyada, aquesta actitud responsable, aquesta substitució de la por per la lucidesa -que Margarit anomena "dignitat"- és la que fa que No era lluny ni difícil, que Proa acaba de publicar, continuï essent tan consistent.

Això no vol dir que el factor edat no pesi igualment en l'amic. Com ens diu també a l'epíleg: "Sento com l'entorn se'm va fent estrany. Ja no reconec alguns valors i conductes que avui són habituals. Els paisatges canvien massa de pressa. No, aquest temps no és el meu, però és ara quan, en bona part gràcies a la poesia, sento unes ràfegues d'alegria tranquil·la que anys enrere desconeixia". Perquè el primer que cal assenyalar de No era lluny ni difícil és l'extraordinària lucidesa que hi demostra l'autor: "Els mites són aquesta claredat / rere la qual tanquem tot el que és fosc. / Vénen d'algun profund error de la memòria. / Viure, al cap i a la fi, és buscar consol". Una lucidesa que, com poden comprovar, no està barallada amb la ironia.

Ni amb no avergonyir-se gens de reconèixer, en el poema Museu de l'Holocaust, Jersusalem: "La sala dels nens morts és dintre meu. / Sóc massa vell per no plorar per tots". Perquè la publicació d'aquest nou llibre obligarà l'autor a revisar novament els dos volums que té publicats de poesia amorosa, Poesia amorosa completa 1980-2000, amb una introducció de Sam Abrams, i Poesia amorosa (1980-2009), aparegut aquest darrer estiu a la tan convenient col·lecció de "labutxaca". Car ens explica ara: "De bon matí, a l'hora que els carrers / són plens de nens i nenes anant cap a l'escola, / se sent que l'aire té una altra dignitat". I inexorablement o necessàriament compareix de nou Joana, la seva filla ("Al cap i a la fi, gran part de la meva capacitat afectiva i d'entendre els altres la dec a la Joana", té escrit en el pròleg de la primera edició de la seva poesia amorosa), a Tancant l'apartament de la platja i El Halley a Forès, dos dels millors poemes de No era lluny ni difícil.

No puc deixar de transcriure'ls una tirada llarga d'Una història, que ens dóna testimoni una vegada més de l'excel·lència de la seva escriptura: "Cal esborrar tants mites amagats / dessota la mirada impertorbable / de les aus de rapinya que vigilen encara. / Tota la vida les he hagut de veure, / de pedra o bronze en els escuts enormes, / presidint les façanes de l'Estat. / El cos posat de front, / el cap de rigorós perfil. / Les ales, un capot damunt l'espatlla. / Un ull maligne, el bec cruel a punt / d'arrencar les entranyes. Dominar / sense dormir. Quin aire respiràveu, / aus colossals amb urpes, / per decidir el que en dèieu unitat de destí? / Em sembla que, com jo, ja us heu fet velles".